Sóc Pagesa

Amigues pageses

2010-08-23T18:22:00.002+02:00

Crec que m´he passat una mica cantant les meravelles de tenir un hort. Potser n´he fet un gra massa... no se... Ara em sento responsable davant les meves amigues urbanites a les que he engrescat fins a tal punt amb el tema que han començat a plantar tomàquets als balcons de Barcelona. A la taula de l´oficina, hi tinc muntat el consultori de la pagesa urbana. L´any passat, les meves companyes es conformaven amb el que els portava de l´hort de casa, però ara s´han llençat a fer-ho elles mateixes.

La Bea és la que ho té més be, perquè viu en una caseta i té terra i espai; la Belvis ho té un pèl més complicat en el seu balconet de l´Eixample, tot i que en entusiasme no hi ha qui la guanyi; la Inma és la més llesta, ella ve directament a Torrelles i s´ha fet amiga de l´avi; i la Macarena és la més prudent, i tot i que en té ganes, està esperant a veure què tal surten els nostres experiments per arremangar-s´hi ella després. La Sara, que em va deixar fascinada el dia que em va jurar que havia fet un curs d´apicultura, insisteix en col·locar-me uns ruscs per les abelles.

I així ens passem gran part dels dies, parlant de quin és el millor moment per plantar les patates, de com escabellar tomàquets, de quina manera es podrien fer pebrots en un test penjat a la finestra, per què tarda tot tant en crèixer i per què de crèixer, només creix l´herba, com combatir el llimac o com aconseguir tota la col·lecció d´eines pel camp en versió mini-hort-a-la-terrassa. En comptes de parlar de vestits i de sabates, estem ben distretes reflexionant sobre sistemes de rec.

Ningú s´imagina el que estem disposades a fer per retrobar el gust a les coses.

Una imatge val més que mil paraules

2010-06-21T18:23:00.008+02:00

Les circumstàncies

2010-06-14T19:22:00.003+02:00

El fred de l´hivern es va allargar i els cirerers pràcticament no van florir. Si no hi ha flor, no hi ha cirera. Les quatre que hi ha, la pluja engreixa i rebenta. Uns talls enormes les parteixen en dos i les podreixen. I els senglars, desesperats per trobar menjar, arrassen la vinya, envesteixen branques i branquillons i, si el cirerer es petit, se l´emporten tot senser. Una gran destrossa per acabar mastegant dues cireres mal contades.

Tot això són les circumstàncies. Les variables que fan que la vida sigui de deu o de cero. Són l´escenificació de l´atzar i, davant d´elles, tota previsió és tasca ingènua que es recolça sobre els sòlids principis de la fe. Castells de sorra. En definitiva, res de res. Quan aparèixen les circumstàncies, qui sap. Incertesa.

En fi, serà una temporada per oblidar.

L´extrany cas de la serp sense cap

2010-06-07T20:12:00.003+02:00

Quines coses que li passen a l´avi! Si no fós perquè m´ho va explicar el pare, no m´ho hagués cregut pas. Va trobar un metro de serp grossa com un puny morta a l´hort, entortolligada a la xarxa que ens protegeix dels ocells els enciams i les mates, encara massa tendres, dels meloners.

Però el més curiós del cas és que la serp no tenia cap. No semblava que el tingués aixafat, ni tan sols mastegat per algún animal. Tenía un tall net, perfecte, d´eina afilada, de cop de destral. I ni rastre del cap. Qui és que decapita una serp i en llença un tros a l´hort?

Ha estat l´anècdota del cap de setmana, que ens ha tingut a l´avi, al pare i a mi ven entretinguts, fabulant, muntant històries de passejants espantats, d´assessins de serps i de pagesos prudents. La tesis que pren més força és la que planteja l´avi, que és qui se la va trobar i qui porta més temps rumian-t´hi.

L´avi diu que ara és força habitual trobar serps als camins perquè surten a prende el sol i, com que és un lloc on no hi troben ombres, s´hi estiren tan llargues com són. Amb la caloreta queden mig adormissades i un pèl marejades, així que si algú passa pel costat, el més normal és que, si no li diu res, la serp no en faci cas ni cabàs i segueixi tan feliç en el seu ensopiment. Clar que, trobar-se una serp tan gruixuda i llarga com era aquesta... doncs no se fins a quin punt es pot mantenir la calma i passar-la sense risc de patir un infart.

Així que l´avi pensa que s´hi va topar un pagès -a qui ell ja ha posat noms i cognoms-, que anava en cotxe i que sense adonar-se´n la va atropellar. En baixar i veure aquell animal tan gros, creu que el pagès va agafar una destral i li va tallar el cap. Com que les serps, tot i que els falti una part del cos, segueixen movent-se, l´avi diu que aquell metro de cua va anar tot sol arrossegant-se fins que va arribar a l´hort on va topar amb la xarxa on va quedar atrapat.

I al cap d´una estona, allí estava l´avi, contemplant l´hort assegut a la seva cadira, sota l´ombra d´un cirerer de la feixa de dalt, quan aquell garbuix de xarxa li va cridar l´atenció. I quin susto es va emportar, pobre home, al veure una serp ampla com la seva cama allí atrapada entre els enciams. Diu que va agafar un pal per matar-la i que, a la primera etzibada, en obtenir un cop sec i tou, ja va saber que era morta. Però ni temps va tenir per un mig respir alleugerit. Un calfred intens de milions de fines agulles el va recòrrer de cap a peus a l´adonar-se´n que l´animal no tenia cap.

I aleshores va cridar al pare, perquè algú be hauria de treure d´allí aquella serp i ell, després de l´ensurt, ja no s´hi veia amb forces. Ai, quin fàstic tocar una serp morta! El pare no ho va dubtar. Va agafar la xarxa i la va arrossegar, el tros serp allí atrapat, i ho va llençar tot daltabaix del torrent. “Per les rates”, va sentenciar l´avi.

Cireres, poques i tallades

2010-06-04T21:09:00.002+02:00

La cirera ha estat víctima d´un hivern atípic, que va venir tard y tard ha marxat. Els arbres van florir a destemps i ho van fer amb desconfiança. Molt discretament, van anar emblanquinant les branquetes, tot estranyats per un fred inusual. Quan el suau llebeig va haver bufat l´últim pètal, van venir uns dies de pluja prima, constant, que va convidar als arbres a vestir-se d´un fullam tot confiat i entusiasmat. Quin verd llampant que tenen els cirerers! Això sí, és l´únic que tenen, un majestuós verd intens, turgent, fresc i primaveral... perquè de cireres, n´hi ha ben poques.

A casa, el pare té posat trist. Tanta feina per acabar recollint tres cireres mal contades. Perquè el drama no acaba aquí. La pluja de principis de maig que ens va acompanyar més d´una setmana, aquell xirimiri suau i insistent, va caure just quan les primeres cireres començaven a madurar. Lentament, l´aigua les va anar engreixant, fins que va aconseguir arrebentar-les i tallar-les.

Així que ara, quan agafem una de les poques cireretes que ens dóna el cirerer, hem d´anar amb molt de compte, no amagui al cul el llarg i tenebrós somriure de la fruita tallada. És realment llastimós veure sota els arbres la fruita llançada, esclafada, trepitjada... Quin mal que fa deixar caure al terra aquestes cireretes joves, vermelles i grosses, delicioses. De fet, les vint primeres te les menges de cop mentre vas fent la tria. Què més dóna que estiguin tallades. Més tard, quan ja s´està embafat, toca llançar-les.

La Inma, una amiga entusiasmada amb la causa pagesa, no va tenir esma per llançar res i va anar omplint una bosseta de cireres tallades amb les que després va fer una confitura que està per llepar-se els dits. Gràcies Inma!

I a l´avi, el pare el té castigat a casa. I és que la tria és, a més de llastimosa, meticulosa, i l´avi cull arreu sense parar-se a mirar el cul de les cireres abans de posar-les al davantal. Ell ho cull tot: el verd, el madur i el tallat. I clar, el pare embogeig a l´hora de prepar les caixes. Sense l´avi, collir cireres també es fa una mica ensopit. Trobo a faltar les seves històries de pagesos d´abans, dels que arribaven al tros de nit i hi feien foc mentre esperaven que es fes de dia, dels que es feien l´arròs a la barraca amb el que trobàven per allí, fós un conill, fós un cargol.

Tinc fe en que les properes cireres surtin més aixerides i donin una mica d´alegria a la temporada, que ha començat ben ensopida i gris. A casa, esperem les rubi, les starking i les de Lleida, i les cuallarga, tot i que aquestes només són per nosaltres. La cuallarga és una cirera que al mercat no li tenen cap apreci perquè és petita, una mica descolorida i, fent honor al nom, té una cua llarguíssima. El seu gust, com el de tota la fruita petita, és d´un dolç intens, però clar, una caixa de cuallarga és més verda que vermella i, un cop a la plaça, doncs no llueix. Com que no la paguen, el pare s´ha anat desfent de tots els cuallargs, excepte d´uns quants, dels que en segueixo gaudint.

La transformació de la matèria

2010-05-23T19:42:00.002+02:00

Si hi ha un tema que m´obsessiona des de fa temps és el de la transformació de la matèria. Recordeu allò de que la matèria no mor, sino que es transforma? Doncs és al que em refereixo... i crec que és un dels motius pels que m´entusiasme tant jugar a ser pagesa (tant de bo algun dia ho arribés a ser).

És per això que tinc deliri en detectar el rastre del temps als llocs o als objectes: la fusta corcada i envellida, els troncs nuosos, el brot que tot just ha aparegut, el fullam estés al camí, el camí obert pel pas, l´herba que tot ho cobreix, l´heura que tot ho amaga, el blanc trencat, el balancí de l´àvia, l´encaix de la besàvia, la roba un pèl esfilagarsada, el terra que cruixeix, els llibres groguencs que fan olor a pols, la pintura apagada, les pedres arrodonides, les cloïsses buides de la platja, les arrugues a la cara, un núvol esquinçat... Què se jo! Totes aquestes coses que no valen res, però que són un món, simplement, perquè ens recorden què som.

A vegades em pregunto quants cops haurà plantat el pare el tros on ara planto jo. I abans del pare, l´avi, el besavi... i així fins als segles dels segles, amén. Mare de Déu! Sempre remenant el mateix tros de terra, una i altre vegada.

I en això he estat distreta aquests dies, des de que fullejant el llibre El horticultor autosuficiente, d´en John Seymour (meravelloses les il·lustracions), em vaig topar amb la següent frase:

“Toda la vida terrestre procede del suelo y vuelve a él. Y toda la muerte terrestre vuelve a la vida a través de él, ya que la materia orgánica en descomposición contiene casi todos los nutrientes que las plantas necesitan. El buen hortelano debe respetar ese ciclo natural y conseguir de ese modo que el suelo de su parcela permanezca siempre vivo y fértil”.

Quina gran responsabilitat la del pagès!

Sorpresa!

2010-05-04T20:25:00.007+02:00

La setmana passada vem tenir una sorpresa. Va treure el cap la primera escarxofa! Com que ningú l´esperava, la sorpresa va ser grossa. De fet, pensàvem que les escarxoferes no farien res fins la tardor, i això en rampells d´optimisme, perquè ens ho miràvem i ens ho tornàvem a mirar i allò ho vèiem tot molt esquifit. Quan vem descobrir un petit cor de color verd entaforat al mig de les fulles llargues i rugoses de l´escarxofera, clar, ens va fer gràcia.

Aquesta ha estat la primera vegada que a casa s´han plantat escarxofes. D´aquí la improvisació de tot plegat. Les vem plantar fora de temps i les hem deixat tot l´hivern una mica a la mà de Déu, un hivern que ha estat duríssim, de glaçades i nevades. Ens preguntàvem quan apareixerien i nosaltres mateixos fèiem els nostres càlculs i tiràvem cap al llarg, no fós cas.

Cada cop que contemplo les quatre escarxoferes que tenim en rengle, em ve al cap el que em va explicar l´avi el dia que em van robar els pebrots. Per intentar calmar-me, va fer venir l´història d´un pagès de Sant Boi de Llobregat al que li robaven les escarxofes. El pagès estava desesperat, no tant per les escarxofes que li prenien, sino perquè, com qui ho feia no en sabia, li feia malbé la mata.

No fa pas gaire d´aquesta història, em deia l´avi, que m´explicava que per collir les escarxofes, s´ha d´anar en compte i agafar només la més grossa, deixant sempre la que ve al darrera. Si no es fa així, si es cull a tort i a dret i no es deixa aquesta segona, l´escarxofera deixa de fer escarxofes. Son així de senyores, ves. Això sí, si es fa be, la mata dura anys i panys sense parar de donar escarxofes.

El cas és que aquell pobre home a qui espatllaven les escarxoferes, embogit pel disgust de veure perdre la feina de mesos, i qui sap si d´anys, es va plantar una nit al tros amb l´escopeta i quan va veure el lladre aparèixer, encara no s´havia ajupit que li va engegar un tret i el va matar. I el pagès va acabar a la presó. I allí es va suicidar.

Les faves de l´avi

2010-04-29T20:21:00.002+02:00

Les faves de l´avi són unes supervivents. I la seva història em té completament fascinada.

Tenien tots els números per no néixer mai. I tot i així, van néixer. Per a elles, créixer ha estat un esforç diari, constant i esgotador. Semblava impossible... I un cop crescudes, van superar ¡una nevada! La història de les faves de l´avi és una història de supervivència.

L´avi va decidir plantar-les un dia d´aquest hivern en que estava ociós. Un matí tranquil, d´aquells de cel net, de mans fredes i galtes escalfades per un solet càlid i acollidor. Matí serè i suau, dels que sembla que no s´hagin d´acabar mai, dels que sembla que el temps es pugui tocar. Va ser en un matí així quan l´avi va creure convenient “posar ordre”, aquesta va ser la seva justificació, a un tros de l´hort que sempre tenim del tot desmanegat, un racó on s´hi amuntegaven rocs, runa, terra, herbes, algun plàstic i ves a saber què més.

He descobert que “posar ordre”, per un pagès com l´avi, poc té a veure amb netejar. Si fós jo la que hagués de “posar ordre”, el més segur és que hagués omplert un parell de sacs i els hagués portat al contenidor. Després ho hagués acabat d´aplanar be i, si m´hagués agafat de bones, fins i tot ho hagués escombrat. Però l´avi no. L´avi va decidir plantar-hi faves. No va omplir cap sac ni va netejar res. Simplement, va plantar-hi faves.

El pare estava que no s´ho creia. Amb les mans el cap li preguntava si no tenia prou tros per plantar aquelles quatre faves.

I és que vist aleshores, el panorama era una mica trist. De fet, la runa no havia desaparegut, sino que havia canviat de forma. Era un munt de terra barrejada amb trossets de coses irreconeixibles des d´on treien el caparró, tot alegres i confiades, quatre fileres de plantetes. El verd de les seves fulles petites i tendres era una pincellada ingènua d´optimisme, tot un exemple de l´atreviment, i valentia, de l´ignorant.

Tot i aquell aliment de runa del que es nutrien les favetes, elles anaven creixent, poc a poc, però animades i segures, dretes i fermes. L´avi les regava a cop de manguera, perquè el tub del gota a gota fins aquest racó no hi arriba i perquè tampoc veia al pare gaire predisposat a construir tot un dispositu temporal per aquella vintena d´arbrets aixerits.

Després van treure flor, aquesta flor exhuberant i seductora que tenen les faves, i fins i tot alguna de precoç ja treia la primera beina. Ben be que allò semblava impossible. I va ser aleshores quan va arribar març i va caure la gran nevada. La neu es va amuntegar sobre les seves llargues fulles, dissenyades per arreplegar llum i deixar-hi lliscar l´aigua, però no per suportar el pes dels milions de flocs que queien sense descans. (Si tomben torres de llum no han de tombar favetes!) Al dia següent, quan va tornar el tímid sol d´hivern, l´avi va tenir un bon desengany. La neu li havia aixafat les faves.

Havien defallit. El pes havia doblegat les fràgils tijes i ara reposaven desmaiades, les unes sobre les altres, del tot exhaustes.

Sorprenentment, amb el temps, el sol i el carinyo de l´avi, que les ha anat a veure cada dia, han tornat. Tot i que hi alguna que altre baixa, la majoria respiren alleugerides i treuen pit, tot contemplant resignades una terra sense recursos i mirant de reüll un cel amenaçador. Elles segueixen creixent i no trigarem gaire en recollir-ne les primeres. Tinc molta curiositat per descobrir-ne el sabor... Serà el sabor de la supervivència.

Cirerers en flor

2010-04-19T20:29:00.002+02:00

Ha tornat a Torrelles un dels espectacles més bonics de l´any: els cirerers en flor. Aquí en aquest país ningú en fa cas ni cabàs, però insisteixo, és realment fascinant. Deixa la boca oberta. La flor és d´un blanc immaculat, pur i perfecte. És com si el tros es vestís de núvia.

Vistos des de dalt, semblen camps nevats. Sota el cirerer, es veu un sostre fràgil i delicat de tremoroses fulles blanques, que es desprenen a la primera bufada. I és que si bufa el vent, l´escena pren un dramatisme pres i contingut. Milers de fulles blanques formen un inmens llençol que balla portat per l´aire.

Al Japó els té enstusiasmats. D´aquest espectacle en diuen “sakura” i és un esdeveniment d´interés nacional. Ells organitzen el que anomenen “hanami”, que són trobades multitudinàries sota els àrbres per observar les onades de flors de cirer deixar-se acariciar per la brisa.

Doncs a Torrelles de Llobregat, la floració ha començat aquesta Setmana Santa i s´ha mantingut ben be deu dies. Sota els cirerers no s´hi ha vist ningú, tot un luxe si es compara amb les aglomeracions que es produeixen a d´altres parts del món.

Embafats de calçots

2010-04-08T20:32:00.003+02:00

Uau! Quant de temps sense escriure! Sembla que hagi estat hivernant com un ós. Que la meva vena literària hagi estat recluida i ensopida durant aquests mesos, no vol dir que hagi abandonat l´hort ni que s´hagi esfumat la passió pagesa. Qué més voldrien mon pare i mon avi!

Aquest ha estat un hivern de cols, bròquils i calçots. Sobre tot de calçots. N´han sortit tants que ens han faltat diumenges, família i amics per organitzar calçotades. Els darrers, els hem venut. Un calçot més i rebento.

Vem plantar unes cent cebes i, segons els càlculs del pare, haurem arrancat uns 700 calçots. Ole ole! Al principi fa la il·lusió d´un regal de la providència, diví i inesperat. A mesura que les cebes anaven espigant-se, l´avi les anava calçant, cobrint la carn blanca amb la terra i deixant al capdemunt les fulles llargues, cil·líndriques, carnoses i gruixudes. El tros semblava una cabellera esverada. Ens els miràvem amb delit, tot somiant-los, esvelts i estirats, sobre les flames.

L´avi diu que són els millors calçots que ha menjat mai. “Dolços que enamoren”, va sentenciar. Han estat l´alegria de l´hivern. Contemplar l´avi disfrutar com un nen no té preu. La foto de la temporada ha estat veure´l ple de salsa romesco (tot ell un calçot). En portava fins i tot a les ulleres! Al tros, ja només en queden quatre d´esquifits i enfonsats en un mar d´herbes.

Amanida sense ceba

El desengany el vem tenir diumenge passat. Ens han tornat a robar. Ara han estat les cebes. No cebes per fer calçots, sino cebes per amanides i sofregits. De les que són grosses com punys.

Si l´últim que vaig escriure al blog va ser la desgràcia dels pebrots (que encara no he paït del tot), ara el reemprenc amb la bofetada de les cebes. Se´m va quedar la cara desencaixada, cubista. Estic tant emprenyada que diria un disbarat. El pitjor del cas és que les van pendre i no estaven ni tan sols fetes, eren primes i petites. Amb totes 30 no fan ni un sofregit pels macarrons.

En fi... Sort que ha vingut la Inma, una amiga sensacional i molt implicada en la causa pagesa, amb un grapat de llavors per fer tomàquets cor de bou, que diu que són la bomba. Com que som neòfites en el tema i encara no ens hem aprés el calendari del pagés, els hem plantat amb dos mesos de retard. Clar que no ens preocupa en excés: en comptes de recollir-los al juliol, doncs els recollirem al setembre, ves quin problema. El que sí ens té mosca són els robatoris. Estem pensant en portar-nos els gossos i els sacs de dormir i fer acampada al tros. Tallem caps per un bon tomàquet!

Grillats

Ah! I per Sant Josep vem plantar les patates. L´avi em va ensenyar a tallar-les en tres trossos, de dalt abaix, tenint cura dels grills. És una feina entretinguda, però sota el porxo, asseguts i xerrant, de seguida ho vem tenir enllestit. Per plantar-les, feiem un clotet i hi posàvem el tros de patata amb el grill ben dret, apuntant al cel. Després tapàvem “fent un cristall”, tecnicisme de l´avi que vol dir que es cobreix amb suavitat, acompanyant la terra amb el caveguet, sense apretar ni collar.

L´avi no entén com els pagesos d´ara planten les patates. Diu que les talla una màquina que ves a saber si s´hi mira gaire en respectar si els grills van cap a una banda o cap a l´altra. Després, les planten amb un tub, que claven a la terra i hi tiren el tros de patata, que queda enterrat tal com cau, grill amunt grill avall. “Ai senyor”, diu l´avi lentament, tot allargant les as i les os. “Pots contar com deuen sortir aquelles patates...”

Les meves surten aixeridíssimes, com be es pot veure a la foto de dalt.

M´han robat els pebrots!

2009-08-24T20:03:00.005+02:00

Feia ja dies que els de casa m´insistien en que collís els pebrots i jo me´n resistia. A mi m´agraden ben vermells i ben carnosos i els que teníem encara eren verds. Els faltava res, ni deu dies, per estar en el seu punt just, amb el color idoni, explosius de tan frescos.

Feia setmanes que me´ls mirava i remirava i me´ls tornava a mirar, esperant pacient l´anhelat moment, amb la mateixa atenció continguda que la d´un caçador que té la presa en el punt de mira. I els pebrots es feien de rogar.

Amb una pell delicada com la d´un nadó, un cop ja verds, els vem haver de tapar amb un sostre de canyes (una mica rústic, això sí), perquè no es cremessin en el seu procés d´envermellir. Després, els anàvem col·locant amb cura per evitar que el sol no els acariciés ni de passada. Ben amagats que els teníem! De la claror i dels intrusos.

I estava realment il·lusionada perquè ja era un compte enrera. Ja havien agafat una to marronós, una barreja graduada entre un verd madur i un ataronjat prematur. Ja quasi be ho teníem...

Però n´hi ha que no són tant exigents com jo.

Perquè no m´ha fet falta esperar més... Perquè me´ls han robat! Els vermells, els marronosos i els verds. Tots han fugit. No en tastaré cap. Quin disgust!

La prunera

2009-08-10T19:47:00.004+02:00

Tinc l´hort esplendorós. És un festival.

I ara que tot rutlla, que tenim albergínies i pebrots per fer cada dia escalivada, cogombres per parar un carro, que ja no sabem de quina altre manera cuinar les mongetes, que ens afartem de tomàquets, amanides, gaspatxos i crema de carbassó... Ara el pare em parla de la segona fase: de plantar el següent torn, del que collirem a la tardor.

I no s´atura aquí. També pensa en el que plantarem després, quan un cop tot això que ara produeix sense descans, s´esgoti. I em parla de l´octubre i del novembre i del que creixarà a l´hivern, enmig del fred rigorós del desembre i del gener. I me l´escolto fascinada intentant seguir el fil previsor de tot aquest munt de canvis. I miro l´hort i l´imagino a la tardor i a l´hivern, amb calçots, mongetes seques, espinacs i coliflors; i les patates que plantarem al febrer; i el munt de pebrots i carbassons, inclús de melons, que vindran el proper estiu.

I mentre veig passar l´esdevinir de paisatges que s´han d´anar succeint en aquest petit tros, la meva mirada topa amb la prunera de la Casa Vella. És una prunera enorme, que vigila amb sobirania l´hort. Inamobible, ferma, segura, grossa, majestuosa i pesada. L´avi assegura que ja hi era quan ell era petit. Per davant seu passen, any rera any, tomaqueres, mongeteres, carbassoneres i tota hortalissa que toqui plantar, i ella contempla amb la humiltat del pacient aquestes vides efímeres que tal com venen se´n van.

I persisteix allí, servint-nos ara d´aixopluc d´aquest sol espatarrant d´agost que ens fregeix les idees i ens crema la pell amb un ombra generosa i fidel. Li toco el tronc i puc sentir-ne un respirar serè de qui sap que ha de viure l´eternitat. Prenc de la branca una de les seves prunes grogues, dolces i madures que es desfan com mermelada. En un parell de setmanes ja no n´hi hauran. El fred la despullarà i, amb físic robust i posat fràgil, allí seguirà a l´aguait de l´hort contemplant els ritmes i les cadències del pas de les hores.

En un cop de genialitat, els pagesos de casa hi van posar a sota una cadira. Així, la podem acompanyar una estona.

Els purificats

2009-07-10T19:07:00.002+02:00

Un dia d´aquells en que collíem cireres, l´avi em va parlar d´un tipus de pagès del que en desconeixia l´existència: el purificat. Be, el nom és un estirabot de l´avi, que ell de seguida així ho engalta. Si hagués de trobar l´equivalència al català estàndard, diria que amb purificats, el que l´avi vol dir és puristes o, potser, perfeccionistes. Però, com aquí qui sap alguna cosa és el pagès, si el pagès diu purificats, ves què l´he de contradir jo, pagesa neòfita de cap de setmana.

Els purificats doncs són uns pagesos que caven cap enrera per no deixar petjades, que col·loquen les mongetes a la caixa una per una, que cuiden l´hort com jardiners de Buckingham Palace. El meu avi és dels que va per feina i no està per donar més valor artístic a l´ofici del que ja de per sí té. El pare és igual, un pèl barroer, i em diuen que el besvai també ho era. Com que queda clar que jo no puc escapar a qui sóc ni d´on vinc, doncs em faig creus de que hi hagi pagesos purificats. Em costa de creure.

I m´explica l´avi que ja pocs en queden que siguin així. Diu que a Torrelles de Llobregat només en queda un, a qui se li fa de nit al tros, que pateix quan se li trenca un brot, que omple les caixes amb la precisió d´un rellotger, que mai té pressa i que, amb tanta cura per tot, tanta delicadesa i tanta parsimònia, posa nerviós un mort. Se´m fa entranyable.

Escavallar, lligar i sulfatar

2009-07-01T18:12:00.004+02:00

He civilitzat les tomaqueres.

1. Escavallar: desfer-nos dels brots secundaris per tal de que els tomàquets del tronc principal guanyin pes i s´engreixin amb gràcia com un nen malcriat.
2. Lligar el tronc a la canya perquè no semblin esbarzers salvatges i perquè després ens sigui més fàcil collir.
3. Ruixar amb sulfat de coure per evitar la visita del míldiu, un fong tan benvingut com la Jessica Fletcher. Si arriba, l´has ben pifiat.

No és una frivolitat. Si no les pentinéssim, arregléssim i ensabonéssim, en comptes d´un hort tindríem un grapat de mates insolents i maleducades que no ens deixarien ni acostar-nos als pocs tomàquets esquifits que treguessin.

Dret a escollir no transgènics

2009-06-29T19:07:00.006+02:00

Aquest dijous, el dia 2 de juliol, el Parlament de Catalunya tirarà enrera una iniciativa legislativa popular que reclama un país sense transgènics, perquè PSC, CiU i PP no volen ni obrir el debat transgènics sí-transgènics no.

Ahir, la plataforma Som lo que sembrem va organitzar una manifestació pel centre de Barcelona per reclamar que es tingui en compte aquesta demanda del poble, que segons diuen, recolzen 105.000 persones, 60 municipis i quatre comarques. Compten a més amb el suport d´Unió de Pagesos, Greenpeace, Ecoconsum i d´alguns cuiners estrella, com Santi Santamaria, que ahir va llegir un manifest a favor de l´agricultura local i ecològica, la que té cura del medi, la cultura i la diversitat de productes locals.

Els transgènics ens els va vendre la gran indústria alimentària americana per erradicar la fam al món i, passat el temps, no sembla que haguem millorat pas gaire. La llavor transgènica és la llavor perfecte. Sobreviu a plagues i a inclemències metereològiques. Està genèticament modificada per tal que el pagès no s´emporti cap ensurt, les collites sempre tinguin èxit i es garanteixi l´abastiment.

Però. De tant perfecte que és, necessita més recursos per crèixer, més aigua i més minerals, i acaba esgotant la terra, fins el punt que deixa de ser vàlid el sistema de rotació. I el que és més greu, al ser més fortes i més resistents, acaben treient els recursos a la resta de plantes, que incapaces de competir es panseixen exhaustes.

I no només això. Implica també potenciar les grans plantacions, en detriment de la petita agricultura local, la dels pagesos, que no tenen marge per negociar preus ni quantitats. Ho posa molt difícil al desenvolupament d´una agricultura ecològica emergent, més cara perquè té més risc al fracàs a l´evitar els productes químics habituals i utilitzar-ne d´altres (molts d´ells en fase d´experimentació) d´origen natural i, ara per ara, caríssims.

El resultat és que es tendeix a monocultius de produtes transgènics no autòctons que es poleixen els recursos naturals de la terra i precisen de gran quantitat d´aigua i de fetilitzants. A més s´ha de pagar la patent, clar, que aquestes llavors venen del laboratori d´una empresa que cotitza a bolsa.

I un cop al súper, com sabem si el que mengem té un orígen transgènic? Impossible saber-ho.

Crec que s´ha de dir que no als transgènics i sóc partidària de que s´identifiquin els productes perquè vull tenir dret a decidir què menjo. El pagès continuarà perdent collites, emprenyant-se amb el pulgó, perdent els nervis amb l´aranya roja i maleïnt tots els sants per un excès d´humitat a deshora, però amb un cultiu ecològic i respetuós garantirà el futur de la terra, el de la producció local i el dels nostres aliments. Som lo que sembrem. Està clar. És això el que ha de garantir i defendre el govern, no?

La web de Som lo que sembrem és www.somloquesembrem.org
Més informació sobre transgènics www.edualter.org/material/transgenicos/queson.html

Sempre s´acaba

2009-06-22T18:31:00.007+02:00

La temporada de cireres ja s´ha acabat. Cada any, quan el pare em diu “ja em acabat de collir”, em deixa un pèl aixafada. La frase té un gust agredolç. Per una banda, la satisfacció de la feina feta, d´imaginar com les branques recuperen l´alçada alleugerides del pes, com els arbres respiren i es prenen unes merescudes vacances.

Però per altre banda, la nostàlgia d´uns dies divertits i esgotadors, plens d´històries, de cireres, de pols, de cel renaixentista, d´un sol de primavera que suavitza un llebeig mandrós que sempre arriba a mig matí, i acompanyats del moc-moc d´una botzina vella, rovellada i atrotinada que és el cant peculiar del faisà que deixen anar els caçadors per primavera per tal de trobar-lo ben salvatge a la tardor i que es paseja pel tros feliç i un pèl espantat per una llibertat sobtada i sospitosa.

Aquesta temporada ha tingut un mal final. Les darreres cireres, ja massa madures, massa toves, esclafades per la xafogor, han patit la picada d´una mosca punyetera de la qual cap pagès de Torrelles en tenia fins avui constància i que ens les ha podrit ben podrides. Feia llàstima de veure grapats i grapats de cireres, inflades com un dit gros, del tot pancides. Era descoratjador. Emprenyats i resignats, hem deixat les darreres assecar-se dalt dels arbres, impossibles d´agafar i de menjar. Qué difícil és un final feliç.

Per culpa d´una mosca, abandonem cansats, fastiguejats i rondinant sols en veu alta. Però amb la sòlida certesa de que les cireres tornaran fidels l´any que ve. Sempre tornen. Només hem d´esperar.

No em deixen ser pagesa

2009-06-15T19:06:00.002+02:00

A l´avi i al pare els té preocupadíssims el meu interés per ser pagesa. Un dia mentre collíem cireres, l´avi deixa anar: “Hi ha tres oficis que estan del tot desprestigiats: el de carboner, el de pescador i el de pagès”. Davant la meva estupefacció, m´explica que pagesia equival a misèria i em recorda que fer de pagès està be si s´és pagès de cap de setmana, però que ningú s´hi guanya la vida, que és millor “anar a jornal” (tenir un contracte). I conclou: “Això està perdut”.

I m´indigno. Ser pagès no pot ser desprestigiat perquè és el pagès qui cultiva la terra per tal que doni fruits amb els que alimentar-nos. La base de la nostra existència, la que ens dóna vida i salut, és la terra, no una fàbrica de la Xina.

I no entenc perquè ha de passar misèria la pagesia. És que ningú valora ja un bon tomàquet? Aquell que quan entra per la porta de casa avisa a tothom que ha arribat amb la seva olor intensa d´hort; a vegades ve més verd, altres més vermell, segons com li hagi caigut el sol; i es deixa mossegar tal qual, sense oli i sense sal; té una pell tersa, turgent, brillant, que convida a clavar-hi les dents i deixar que la boca s´ompli de la seva polpa carnosa, dolça, amb un punt àcid, el just.

Qui pot desprestigiar la persona que fa possible això? Se li hauria de fer una reverència quan passa pel carrer!

El que més em sorprén de tot plegat és el poc amor propi que professen ells mateixos i l´esforç del pare i l´avi per dissuadir-me de la idea, per ells del tot estrambòtica, de ser pagesa... M´expliquen que hi ha qui en comptes de dir que és pagès (tan pla, tan senzill) diu que és agricultor. Vaja. Deu ser que els agricultors són més fins, que cullen les mongetes amb guants, i que s´han tecnificat i han posat un motor de dos temps a la bassa. Crec que el pagès és tan agricultor com tècnic agropecuari és el pastor.

Si això està perdut, com diu l´avi, els que de debó estem perduts som nosaltres.

Un niu dalt del cirerer

2009-06-11T18:58:00.003+02:00

No estem pas sols al tros. No som els únics que hi tenim feina. Ni tan sols som els únics que tenim històries.

Som part del paisatge, simplement. Com el niu que hem trobat dalt del cirerer.

Truita de carbassó

2009-06-09T18:41:00.005+02:00

És el que he cuinat amb el primer que ha donat el meu hort, que ha estat un carbassó. Si n´haguessin estat més, hagués fet una crema, però amb un de sol, ves, m´he conformat amb una truita, que no està gens malament.

La resta, tot va creixent. Els cogombres comencen a allargar-se; els tomàquets, a engreixar-se; les mongeteres, s´enfilen; les albergínies i les pebroteres, treuen flor; les meloneres, escampen per terra les tendres branques com tentacles; i les cebes, aixequen mandroses els cinc braços com qui es treu el son. Tot en solfa.

També em aconseguit salvar els enciams dels becs insaciables d´aquests ocells de paladar delicat. Ha estat gràcies a l´enginy de l´avi, que està fet tot un McGiver. Amb unes canyes i unes caixes, ha solucionat el tema. Ha aconseguit cobrir els enciams de manera que els ocells, per més que estirin el cap, no arribin a les fulles, i que segueixin rebent la llum del sol. Un artista. També he fet la primera amanida. Són enciams petits, perquè clar, ja vem tenir convidats, però cruixents, frescos i saborosos com els que més.

M´agrada observar com tot viu, es mou, es transforma. Com aquelles tijes tremoroses que vem plantar fa encara no dos meses són ara plantetes fermes, dretes i decidides; com obren fulles d´un pam, com pinten l´hort amb floretes de colors; i com em regalen ja generoses aquestes exquisiteses. En el meu hort, hi tinc la vida.

Collir cireres a Plutó

2009-06-01T17:57:00.006+02:00

Tot collint cireres, l´avi no calla. Ens explica com aquells pagesos d´abans s´adormien tranquils sobre els carros després de portar la collita al Born, deixant les regnes al bon entendre d´un matxo fort, però cansat i adormiscat, que ben conscient de que ningú l´escridassava, alentia el pas i s´entretenia pel camí tot menjant herba d´aquí i d´allà. Sumit en un son profund, de qui té la feina feta, poc importava al pagès que es trigués tres o cinc hores en arribar.

El problema venia quan el pagès s´adormia a l´anada i, pel que fós, aquell dia, en comptes d´anar allí on sempre, s´havia d´anar cap a un altre lloc. I ja la tenim liada. El matxo que tira cap on sempre, segur i confiat perquè des de darrera només li arriba un ronc sec i acompasat, tot asserenat. I ai quan es desperta el pagés, esverat per no ser allà on havia de ser, nerviós pel temps que ha perdut i per tot el que encara ha de perdre. Crits i cops al pobre cavall que no sap d´on ve tot aquell terrabestall, que sembla que s´acabi el món, i accelera el pas engoixat i atabalat, bufant i rebufant i amb el cor a mil, com un tambor al que en comptes de picar per fora piquessin per dins i que fa vibrar tot l´animal i el carro i les caixes i el pagès.

I també explica les caravanes que ja es formaven aleshores al juntar-se a Sant Boi els camins de Sant Vicenç dels Horts i de Gavà per anar cap a Barcelona, al Born. “Tot era un carro!”, diu l´avi. Hi ha coses que amb els anys no canvien. Entre tres i quatre hores assegura que estaven per anar de Torrelles a Barcelona. I per tal que el viatge no se´ls fes tan pesat, explica que, molts cops, si es trobaven dos que es coneixien, un pujava al carro de l´altre i posava el seu al darrera, confiant que el matxo els seguís. I així la feien petar.

Tot l´any que enyoro aquest mes i mig en que ajudo al pare i l´avi a collir cireres.

Quan arribo al tros és com si posés un peu a la lluna. Tan lluny de tot i de tothom. Allí entre els cirerers, collint amb cura de no escuar, brallant-me amb les branques que m´esgarrinxen, ajupint-me i enfilant-me, me n´oblido fins i tot de com em dic. És com estar en una altra dimensió. Allí, el pare, l´avi i jo, ben be que podríem ser a Plutó, a l´últim planeta del sistema solar.

I mentre collim, l´avi explica històries que m´encanta escoltar, de persones que hi van ser, que van passar i que ara aparèixen altre cop, aquí a Plutó. Ves qui els hi havia de dir.

El primer tomàquet

2009-05-25T20:45:00.005+02:00

Un aconteixement de tal magnitud no podia passar pas desapercebut. Ja ha tret el cap el primer tomàquet i l´he aplaudit amb tant d´entusiasme com un gol del Barça al Real Madrid. De moment, és del tamany del meu dit gros i, segons estimacions del meu avi, podré clavar-li queixalada just després de Sant Joan.

Però no tot són flors i violes en el meu hort, que l´avi ja ha batejat com “el jardí”, per tan arreglat com està. Entre setmana el cuida com si en comptes de crèixer cebes, cogombres i carbassons, hi estiguéssim esperant delicades orquídies.

Tenim problemes.

El més greu és el que pateixen els enciams, o el que queda d´ells, i és la gana insaciable dels ocells. Les primeres fulletes tendres, que havien sortit, aixerides i confiades, obrint-se ben esteses per tal d´arreplegar tot el llum i la humitat, han desaparegut picotejades sense clemència. Només queden dues fileres de sis cors cada una, allí ajeguts, enfosats, espantats i atemorits, i amb aquest estat d´ànim no crec pas que siguin capaços de treure cap fulleta més, no fós cas. En fi, que ens em quedat sense enciams.

Ens em planejat tornar-ho a intentar i li he proposat al pare de tapar els enciams d´alguna manera per tal que aquests becs afamats no puguin arribar al verd tendre. I la meva sugerència l´ha fet somriure, perquè ha recordat com el seu avi (és a dir, el meu besavi, l´avi Pepito), se les va veure i desitjar amb uns ocellots obstinats que se li van menjar les cireres tot i haver-les cobert amb una xarxa. I és que l´avi Pepito va ser dels primers a Torrelles en tenir cirerers i clar, tres que em va plantar, tres que van quedar arrasats a l´instant pel paladar exquisit de les aus salvatges del Baix Llobregat. Ai carai. Va tirar-hi una red, una sobre cada cirerer, per tal de no deixar que els comensals s´ entaulessin còmodament sobre les branques. Però amb el que no contava el meu besavi és amb que se li colessin per sota la xarxa, que no arribava al terra, i continuessin tranquils amb la degustació.

Déu n´hi do amb els ocells, pitjor que els cargols.

L´altre problema, greu fins a cert punt, el tenim a les mongeteres i és el pulgó. El pulgó és realment fastigós. Ja ens havíem vist les cares quan havia intentat destruir les flors que tinc a la terrassa, però la situació dista de ser la mateixa. Fins ara, anava al garden i ruxava el roser amb un esprai que tant mata el pulgó com les formigues com les papallones dels geronis, i ves amb compte no et mati el gat. L´inconvenient de ruxar les mongeteres amb insecticida és que deixen de ser ecològiques. Li he preguntat al pare si algun científic suec amb consciència sostenible s´ha empescat algun remei eco per carregar-se el pulgó i salvar la planta. I el pare m´ha dit que sí, però que costa una barbaritat (uns 400 euros el litre!!) i que no val la pena per la vintena de mongeteres que l´avi i jo tenim enramades.

I ara tinc el dilema de si ruxar aquestes mongeteres que amb prou feina aixequen un pam de terra encara que així deixin de ser ecològiques, o deixar-les morir, retorçades sobre sí mateixes, ofegades per una mà negra de milers de bitxets negres d´un mil·límetre de llarg que corretegen neguitossos uns sobre els altres cruspint-se els brots, les fulles, les branques, la tija... Em sembla que acabaré ruxant, perquè després d´arrencar els cors intimidats i acollonits dels enciams, no em veig amb prou valor per desfer-me d´unes mongeteres que encara no han arribat ni a l´adolescència i que per no tenir no tenen ni una flor.

En definitiva, que en aquest hort que és un jardí, tot el que es belluga ja s´ha col·locat una de les puntes del tovalló al coll de la camisa. Self service.

Le déjuner sur l´herbe

2009-05-24T19:03:00.004+02:00

Ja ha començat la temporada de les cireres. Bufa el llebeig, aixeca les fulles tremoroses i deixa al descobert perles enormes de rubí. Totes aquelles flors blanques que dibuixaven un paisatge nevat s´han convertit en una explosió de vermell intens, en un fruit petit, compacte, dur, sucós, dolç i un pèl àcid.

I si l´espectacle de la flor és millor contemplar-lo des de la distància, en busca d´una bona panoràmica de tota la vall enfarinada, pel de les cireres val la pena acostar-hi la cadira, per extaciar-se davant d´aquest roig turgent i intens, però sobre tot per estirar-hi la mà, clar. Tinc uns amics que no s´ho van voler perdre i els vaig fer pujar a Torrelles de Llobregat per fer un picnic sota els cirerers.

Carai, quin bon gust que té l´entrepà de pernil a l´ombra d´un d´aquests arbres de fullam generós mentre xerrem sobre el quadre que fem, tan despreocupats, ajeguts a la terra sobre esterilles i mantes, plens de pols, l´ampolla de l´aigua que s´escalfa, la llum difuminada que s´escola per entre un sostre ben tupit, els gossos que tot ho ensumen... No ens hagués destorbat ni una explosió nuclear a la vinya del costat.

Allí estàvem, sota els cireres, com dins d´una bombolla. Va ser un moment màgic: Le déjuner sur l´herbe, de Manet. Aquest era el quadre que buscàvem.

El pagès

2009-05-18T20:29:00.006+02:00

Ja he recollit les primeres crítiques del blog. Diuen que hi poso massa filosofia, que s´esperaven tomàquets i enciams i es troben amb un rotllo sideral. Les crítiques són dels amics, clar. La família, aguanta amb el que hi ha (ves, la nena...). L´avi es desmarca i coincideix amb els amics i també diu que ho faig massa literari, que tot li sona grandiloqüent. (I què és el record sino la versió grandiloqüent d´un fet?)

Però deixa´l anar a l´avi. L´altre dia passejàvem entre els cirerers i ens trobem un grapat que estaven morts. “Quina llàstima”, dic jo. I respon: “Oh ves, tots ens hem de morir, no...? Això, al menys és el que diuen...” “Com, el què diuen? Que no és pas veritat?”, salto jo sorpresa per aquesta reflexió improvisada que m´ha engaltat i s´ha quedat tan ample. “Oh, no ho se pas jo. No m´he mort pas, encara... Què ho saps tu?”

I va seguir caminant entre el fullam dels cirerers com si allò no anés amb ell. Em va deixar petrificada. Suposo que una dosi tan bèstia de relativisme ve pel fet d´esperar pluja quan fa un sol espatarrant o de tenir fe en dies assoleiats quan no para de ploure, quan una pedregada et fa malver la feina de mesos, quan per més que un s´encomani a tots els sants i estigui de bones amb les deitats, un observa impertèrrit i resignat com en una tarda s´esfondra tant d´esforç i tanta il·lusió. Qui sap, doncs, res de res? En fi, que un savi sempre dubte de tot, fins i tot de la mort.

Què voleu, ser pagès, a diferència d´altres oficis, requereix una interpretació constant de la Natura i dels elements, seguir el seu cicle i estar preparat per fer front a qualsevol contratemps que t´ho engegi tot a dida. El que fa el pagès és ajustar la seva feina, que és conrear i collir, al temps i l´espai. I què som nosaltres sino temps i espai.

Tot és tot, que diuen els poetes. Només cal mirar. I això em fa venir al cap una altra frase boníssima del meu avi que diu que “qui mira, veu”. Explica que la meva àvia, quan anava a collir cireres, sempre estava pendent de si veuria alguna serp. Li feien una por que esgarrifava. “I les veia totes!”, diu l´avi. “Clar. Qui mira, veu. Jo no en veig mai cap”. És gran el meu avi... tan gran que no hi cap.

El roser

2009-05-11T21:36:00.003+02:00

La Casa Vella té un roser enorme. És tan salvatge com ella. Ningú en té cura, ningú se´n preocupa, però cada any, per primavera, floreix esplendorós. Té unes branques llarguíssimes, que com ningú poda, s´estiren fins al camí, mandroses i curvades pel pes de fileres de pomposes explosions vermelles.

El conjunt és d´una voluptuositat bellíssima tal que li donaries una queixalada. És un regal sorpresa, que de tan inesperat i improvisat, encara t´enamora més. Però compte! Que no deixa de ser un roser amb espines, tan grosses com les roses. Amb l´avi hem lligat les branques perquè no pengin i no acabin esgarrinxant al pasejant capficat en l´infinit del camí.

Això sí, amb el primer alè de xafogor, les pinzellades de roig intens les trobarem escampades pel terra, les fulles començaran a arronçar-se cruixents i les branques hauran perdut aquesta flexibilitat de gimnasta. I ens n´oblidarem. Fins un dia que busquem una corda per ves a saber què i ens recordem de quan vem lligar aquell roser altiu i majestuós del que ja només queden cuatre branquetes amb un munt d´espines flonges que ja no punxen, que encara estaran lligades amb un llaç sense esma que ni a ell mateix es sosté.

I estic segura que d´aquí un any, quan vagi a engegar el motor per regar, passaré davant del roser i em tornaré a sorprendre i a maravellar del be de Déu de roses que cobreixen la paret gastada de la Casa Vella i la vesteixen i la maquillen amb naturalitat per una festa de primavera que es celebra un cop cada any, any rera any.

Començar

2009-05-07T20:12:00.003+02:00

Diuen que començar és tenir mig camí fet.

Clar que també diuen que mai no s´ha de desitjar arribar i que s´ha de disfrutar sempre del camí...

… i penso en aquella màxima que ens diu que tan de bo no és compleixin mai els teus somnis...

… clar que també ho llegeixo en clau metafísica i recordo que tots els camins porten a Roma, sent Roma el centre del món i, com a tal, el seu fi. I què és si no la fi del món sino nosaltres mateixos. Així que, sabent que hem d´acabar al mateix lloc on em començat, més val que disfrutem de les vistes que ens presenten els paisatges del camí.

Aquests són tres moments del meu començar.

El temps perdut

2009-05-04T20:56:00.004+02:00

Aquesta setmana he descobert que el meu hort té un enemic més perillós que els ruxats tempestuosos, les gelades matineres o el sol espatarrant que cau com plom i l´aplasta sense pietat. Són uns simpàtics animalons que treunen la banya quan plou, cargols llefiscosos que es tornen bojos per les fulles dels meus cogombres i les d´unes meloneres plantades a darrera hora. Ara ens haurem d´empescar com els fem veure que no són benvinguts en aquesta festa.

I mentre penso en com expulsar als cargols del seu banquet, he fet el que milers de persones més van decidir fer el diumenge 3 de maig per la tarda: anar a veure l´exposició de Joaquim Sorolla al MNAC. Si no fós perquè era el darrer dia hauria donat mitja volta i cap a casa. Mare de Déu quina gentada! Són els quadres que Sorolla va fer per la Hispanic Society of America a principis del segle XX i era el primer cop que es veien a Espanya.

Són pintures enormes on el pintor valencià explica què és Espanya i en retrata les peculiaritats dels seus habitants. El palmar d´Elx, els toros i les processons andaluses, un mercat extremeny, l´àrida Castella, un improvisat mercat del peix en un entorn que be podria ser l´Empordà, etc. La massa de visitants de diumenge a la tarda estava entusiasmada, no només perquè eren quadres de ràpida comprensió, sino també perquè en molts casos hi trobava llocs comuns.

Escoltava com els centenars de persones que m´envoltaven davant de cada quadre hi reconeixien paisatges, vestits, maneres de fer i activitats amb una mirada amb cert regust nostàlgic. Una de les àrees on era quasi bé impossible treure-hi el cap era la que recollia un conjunt de fotografies de l´època, sobre les que havia treballat Sorolla per fer aquests quadres. No era la relació de les imatges amb els quadres el que tenia al personal intrigadíssim i entretingudíssim, era el fet de veure unes imatges com les que un dia els van ensenyar el seus pares o els seus avis abans de deixar el camp per buscar fortuna a la ciutat.

Josep Pla deia que als pagesos els havien enganyat per abandonar les terres i servir de mà d´obra a la industria creixent a la ciutat i engreixar així les butxaques a la burgesia en nom del progrés i el benestar (queda clar el de qui). Les coses no han canviat tant. No se en quin moment vem perdre la realitat de vista i ens vem deixar seduir per promeses de felicitat a pagar en còmodes quotes, que ens tenen lligats a la pota de la cadira d´una oficina on cada dia hem de donar les gràcies per estar allí i no al carrer...

Al quadre Guipúscoa. Els bolos, al centre, com a protagonista total i absoluta, hi ha una jove camperola que somriu al pintor i sedueix a tota la humanitat. Si ella m´ho permetés, entraria en aquell quadre per no sortir-ne més.

Arremangar-s´hi

2009-04-25T20:13:00.002+02:00

Per fi aquests ruxats d´abril ens han donat un matí de treva, que l´avi i jo em aprofitat llençant-nos corrent al tros com si fós un ara o mai. La terra encara no era eixuta del tot, però be, l´únic perill que corríem amb tanta humitat era acabar enfangats i enfangar-nos tampoc ens treu el son. De fet, si t´enfangues fent allò que més il·lusió et fa, en multiplica la satisfacció.

Total, que ens hi hem arremengat i, al final, ens hem enfangat menys del que ens esperàvem. El pare ens ho ha deixat tot preparat: ha llaurat la terra i hi ha estés a sobre els tubs del gota a gota. Vist des de fora, sembla una xarxa per pescar balenes sobre un mar de petites i rissades ones marrons.

Un cop al tros, l´avi ha tret les plantetes que havíem de plantar. Hi ha cinc cogombres, cinc carabassons, vint esbergínies, vint pebroteres, quinze tomàquets de penjar i vuit més d´amanida. El cert és que m´esperava un grapat de llavors, però es veu que això ha passat a la història. Ara es venen ja amb la tija i les primeres fulles ja formades, amb arrels i tot, que petites i delicades abracen amb fermesa un grapat de substrat.

Ja el veig que surt de la Casa Vella amb una caixa de cartró on treuen el cap, tímides i tremoroses, tot de fulletes, unes de grosses i d´altres de més discretes, n´hi ha de rodones i n´hi ha de retallades, i totes juntes formen un degradat de verds clarets com si fós d´una aquarel·la.

Els tubs negres ens marquen els rengles. L´avi fa el solc amb l´aixada, jo hi poso la planteta i intento deixar-la ben dreta, amb la il·lusió que així hi continui mentre creixi i fins que es mori.

Com que sóc nova i estic emocionada, mimo els cogombres i els carbassons com si fossin hortènsies, i l´avi se me n´enfot. “No cal que t´hi esmeris tant, dona”, em diu. “No tinguis por que, encara que et quedin ben tortes, elles ja fan per posar-s´hi be”. I té raó, ell i les plantes. Tot i sabent quin és el final del camí, del que es tracta és de seguir-lo amb dignitat i amb el cap tan alt com es pugui. En fi, que ho hem deixat com un jardí.

Un cop tot ha estat enllestit, ho hem regat, segons l´avi, “per espavilar-les, perquè sino queden com músties”. I clar, no les volem pas músties... que no ens passessin després factura.

I després hem marxat, deixant-les allí soles, a l´intemperi, a mercè del sol del migdia, les glaçades de matinada, els xàfegs i alguna que altre calamarsada. Clar que ni tota la tècnica ni tot el saber universal podrien fer res davant les inclemències del temps...

I mentre tornàvem cap a casa he recordat un pasatge de la inmensa 2666 de Roberto Bolaño. Un dels seus personatges, l´Amalfitano, té penjat a l´estenedor un llibre d´aritmètica per veure com les perfectes matemàtiques resisteixen a la fenomenologia meterològica. De fet, la novel·la així ho relata, l´Amalfitano s´inspira en Duchamp, que en una entrevista va dir que disfrutava desacreditant un llibre ple de principis deixant-lo al carrer per tal que “aprengués quatre coses de la vida”.

Doncs així deixava els tomàquets, el pebrots i tot el demés. I així aprenc del meu avi quatre coses de la vida.

Xàfegs de primavera

2009-04-19T18:34:00.006+02:00

Primer revés a la meva ferma voluntat de ser pagesa. La pluja m´ha tombat les dues primeres temptatives d´anar a plantar. Han estat aquests xàfegs aïllats, que aparèixen per sorpresa i ai de tu que no busquis aixopluc depressa. Fa un sol que esgarrifa, mires a ponent i un cel d´un blau intens t´obliga a mig aclucar els ulls. Tot d´una surt a escena un tro atronador, que fa estrémer el blau del cel i la terra sota els peus, que et deixa amb un aiaiai a la boca i t´obliga a mirar amunt per mostrar-te sobre la testa un nuvolot negre, carregat de mala llet, que sense previ avís llança un llamp, que retalla amb foc l´aire i va a espetegar (gràcies a Déu) sobre un turonet, lligant per uns segons lo diví amb lo humà.

I plou. Un bon xàfeg. Dels de pluja fina, que pica de manera discreta, pero constant, sobre les fulles del cirerers, repica sobre la terra recent llaurada, les pedres, les pedretes i les herbes del camí. Un repic i repicar suau, sigilós i ràpid que crea sense pretendre-ho curiosos ritmes i armonies, una música improvisada amb la que la Natura té cura de fer-te oblidar-te el disgust d´avui no poder plantar les tomaqueres. El més sorprenent de tot plegat és que tornes a mirar a ponent, per assegura-te´n que no flipaves veient un cel despullat, i constates satisfet i abrumat que sí, que allí continua, i que aquest nuvolot negre, robust i ple de llamps i trons el gep, li guanya terreny en aquest batalla celestial.

I sospires i et resignes.

Arronço les espatlles quan el meu avi em diu que anem a aixoplug. I des de l´interior d´una de les estances de la Casa Vella, la masia de casa, vella i atrotinada, on ens em posat a cobert, contemplem la pluja inmersos en el seu silenci musical. Estem quasi be a les fosques, només deixem entrar la tènue llum de l´exterior per una de les fulles del portaló del carrer, que em deixat oberta. Miro distreta la fulla de la porta, que com tota la casa, acusa el pas dels anys i de les inclemències del temps. Corcada i amb la pintura esquinçada intenta fer la seva feina amb una dignitat que ja no té.

L´avi i el pare s´ho miren com si ves... coses que passen. Demà hi tornarem, si hi ha més dies que llonganisses, no s´hi pot fer res. No perden ni un segon en queixar-se. Ni tan sols un renec. Tampoc els sorprén el meu disgust i, amb els ulls clavats a la porta i la mirada dins no se on, el pare em diu: “¿No volies ser pagesa, tu?”

Em esperat a que parés de ploure, em deixat passar una mitja horeta més per assegurar-nos-en i em sortit del nostre amagatall per tornar xino xano cap a casa acompanyats del perfum del verd mullat. Jo amb el cap baix.

Els cirerers florits

2009-04-06T21:12:00.005+02:00

Ara és el moment màgic: el dels cirerers en flor. Els japonesos s´hi tornen bojos i plasmen en dibuixos i gravats els núvols de delicats pètals blancs que el vent arrossega... i aquí, ves, ni fu ni fa...

Veure un arbre blanc, com si portés un barret de cotó, ja és de per sí espectacular. Contemplar tot un camp de cirerers nevat sota el sol suau de finals de març i principis d´abril, de llum encara matisada, és per quedar-hi ben encantat. Però quan tot d´una, s´aixeca una mica de vent i els fràgils flocs es desprenen de les fines branques i corren a través dels arbres, cap al cel... per després caure finalment a terra, en un caure sostingut, assossegat, tranquil, fins formar un enorme catifa blanca... és per cobrar-hi entrada!

És un espectacle d´una sensibilitat i una delicadesa excepcional. La resignació alegre amb la que els pètals, d´una blancor neta i pura, es desprenen de l´arbre que els sostè i formen aquests gruixos blancs que es mouen a l´atzar sobre una onada de vent és d´una armonia perfecte, matemàtica, deixada anar sobre el ritme improvisat de l´aire. És la viva imatge d´aquest ordre caòtic que és la Natura.

A casa, tenim cireres. A Torrelles de Llobregat, de fet, el que hi ha són cirerers. El meu pare sempre explica que abans (quan diu “abans” es refereix a abans-abans, és un temps incert que be pot ser al segle XIX... o inclús abans) hi havia vinya, ceps de raïm per fer vi, però la terra no tenia prou força i donava un vi amb poc grau. No deuria ser dolent, però tampoc els deuria treure el fred.

El cas és que amb el pas despiatat de la fil·loxera, un insecte que fa un mil·limetre de llarg, però que té un poder de destruir vinyes imparable, incansable i ferm com milers de tancs, els pagesos de Torrelles van deixar còrrer el vinet aquest que feien, van arrencar els ceps i hi van plantar cirerers.

I allí s´hi estan desde fa més d´un segle. Floreixen per primavera, donen fruit a mitjans de maig i després de Sant Joan qui no ho té tot collit, poc li queda.

El tros

2009-04-01T21:31:00.004+02:00

Aquest és el tros que m´ha deixat el meu pare perquè conrei. Estic tant il·lusionada que conto els dies com si fós Reis.

A més tinc el millor soci, que és el meu avi. Quin fitxatge!! En els més de 80 anys que té no ha fet res més que conrear, ha dedicat la seva vida al camp i a mi em sembla que és tan interessant com la d´un mestre artesà. La seva feina em sembla del més sofisticadíssim. Ell és capaç de que la terra doni fruits, té cura de les plantes com un orfebre de la més fina joieria. I les fa crèxier, formoses, voluptuoses, carnoses. I elles responen amb unes mongetes, uns tomàquets, uns pebrots... carai! Sabrossíssims...

La de pagès és una feina que requereix constància i esforç, però també d´un do especial, d´una intuició màgica per saber reconèxier, per exemple, quan un vent porta pluja. És també una professió que requereix molta moltíssima paciència i saber resignar-se quan el clima t´aixafa la guitarra. Vés, no he vist mai ningú que després de ser derrotat per la providència hi torni i ho faci amb la mateixa fal·lera i il·lusió del primer dia. Ben be que s´ha de nèxier.

En fi, que tinc moltes ganes, el tros i un soci de primera divisió.

Declaració de bones intencions

2009-04-01T21:24:00.001+02:00

Jo vull ser pagesa. Provinc d´una llarga (llarguíssima) saga de pagesos. I m´encanta formar part, com be deia Josep Pla, d´aquesta espècie antiquíssima en vies d´extinció que són els pagesos catalans. I sí, estem en vies d´extinció i la raó és clara i senzilla: som incapaços d´adaptar-nos al medi. Així, de la mateixa manera que van caure els dinosaures, caurem nosaltres, fets i deixats estar, que no acabem d´encaixar en aquest escenari global, de grans corporacions i grans cadenes de supermercats.

El cas és que, no se sap ben be com, encara n´hi ha uns quants que volten per aquí. Entre ells, el meu pare i el meu avi, que cada cop que els dic que jo el que vull és ser pagesa se´ls fa un nus a l´estòmac. Al principi, em miraven de reüll amb un mig somriure d´aquells que volen dir, “què li ha picat a aquesta?”. Després, ja no somreien i es miraven entre ells, aixecant les celles i alçant les espatlles, dient-se que tard o d´hora se´m passaria la fal·lera. Però en veure la meva insistència, ja espantats, m´han recomenat que ni se m´acudeixi deixar la feina en un despatx de Barcelona.

Però seguiexo donant la vara. L´altre dia, ja cansats d´escoltar la meva teoria de perquè l´agricultura és el futur d´aquest món de marques i marquetes en el que ja no sabem què dimonis mengem, van mirar-se l´un a l´altre i sense dir-se res (ells parlen poc, però s´entenen perfectament), van deliberar i van arribar a una solució.

Per no treure´m la il·lusió i per tal de que calli i me n´adoni de la duresa del treball del camp i de les tonteries que dic, se´ls ha ocorregut cedir-me un petit troç de terra per tal que m´hi entretingui. El meu avi s´ha compromés inclús a ajudar-me en la tasca i s´ha autodeclarat el meu soci. Els nostres plans són plantar 25 tomaqueres, 25 pebroteres, 25 esbargínies i 25 mongeteres. Ens hi posarem ara a l´abril. Seré pagesa. Pagesa de cap de setmana, això sí. Però tot és començar en aquesta vida.