diumenge, 23 de maig del 2010

La transformació de la matèria

Si hi ha un tema que m´obsessiona des de fa temps és el de la transformació de la matèria. Recordeu allò de que la matèria no mor, sino que es transforma? Doncs és al que em refereixo... i crec que és un dels motius pels que m´entusiasme tant jugar a ser pagesa (tant de bo algun dia ho arribés a ser).

És per això que tinc deliri en detectar el rastre del temps als llocs o als objectes: la fusta corcada i envellida, els troncs nuosos, el brot que tot just ha aparegut, el fullam estés al camí, el camí obert pel pas, l´herba que tot ho cobreix, l´heura que tot ho amaga, el blanc trencat, el balancí de l´àvia, l´encaix de la besàvia, la roba un pèl esfilagarsada, el terra que cruixeix, els llibres groguencs que fan olor a pols, la pintura apagada, les pedres arrodonides, les cloïsses buides de la platja, les arrugues a la cara, un núvol esquinçat... Què se jo! Totes aquestes coses que no valen res, però que són un món, simplement, perquè ens recorden què som.

A vegades em pregunto quants cops haurà plantat el pare el tros on ara planto jo. I abans del pare, l´avi, el besavi... i així fins als segles dels segles, amén. Mare de Déu! Sempre remenant el mateix tros de terra, una i altre vegada.

I en això he estat distreta aquests dies, des de que fullejant el llibre El horticultor autosuficiente, d´en John Seymour (meravelloses les il·lustracions), em vaig topar amb la següent frase:

“Toda la vida terrestre procede del suelo y vuelve a él. Y toda la muerte terrestre vuelve a la vida a través de él, ya que la materia orgánica en descomposición contiene casi todos los nutrientes que las plantas necesitan. El buen hortelano debe respetar ese ciclo natural y conseguir de ese modo que el suelo de su parcela permanezca siempre vivo y fértil”.

Quina gran responsabilitat la del pagès!

dimarts, 4 de maig del 2010

Sorpresa!


La setmana passada vem tenir una sorpresa. Va treure el cap la primera escarxofa! Com que ningú l´esperava, la sorpresa va ser grossa. De fet, pensàvem que les escarxoferes no farien res fins la tardor, i això en rampells d´optimisme, perquè ens ho miràvem i ens ho tornàvem a mirar i allò ho vèiem tot molt esquifit. Quan vem descobrir un petit cor de color verd entaforat al mig de les fulles llargues i rugoses de l´escarxofera, clar, ens va fer gràcia.

Aquesta ha estat la primera vegada que a casa s´han plantat escarxofes. D´aquí la improvisació de tot plegat. Les vem plantar fora de temps i les hem deixat tot l´hivern una mica a la mà de Déu, un hivern que ha estat duríssim, de glaçades i nevades. Ens preguntàvem quan apareixerien i nosaltres mateixos fèiem els nostres càlculs i tiràvem cap al llarg, no fós cas.

Cada cop que contemplo les quatre escarxoferes que tenim en rengle, em ve al cap el que em va explicar l´avi el dia que em van robar els pebrots. Per intentar calmar-me, va fer venir l´història d´un pagès de Sant Boi de Llobregat al que li robaven les escarxofes. El pagès estava desesperat, no tant per les escarxofes que li prenien, sino perquè, com qui ho feia no en sabia, li feia malbé la mata.

No fa pas gaire d´aquesta història, em deia l´avi, que m´explicava que per collir les escarxofes, s´ha d´anar en compte i agafar només la més grossa, deixant sempre la que ve al darrera. Si no es fa així, si es cull a tort i a dret i no es deixa aquesta segona, l´escarxofera deixa de fer escarxofes. Son així de senyores, ves. Això sí, si es fa be, la mata dura anys i panys sense parar de donar escarxofes.

El cas és que aquell pobre home a qui espatllaven les escarxoferes, embogit pel disgust de veure perdre la feina de mesos, i qui sap si d´anys, es va plantar una nit al tros amb l´escopeta i quan va veure el lladre aparèixer, encara no s´havia ajupit que li va engegar un tret i el va matar. I el pagès va acabar a la presó. I allí es va suicidar.