Dret a escollir no transgènics

Aquest dijous, el dia 2 de juliol, el Parlament de Catalunya tirarà enrera una iniciativa legislativa popular que reclama un país sense transgènics, perquè PSC, CiU i PP no volen ni obrir el debat transgènics sí-transgènics no.

Ahir, la plataforma Som lo que sembrem va organitzar una manifestació pel centre de Barcelona per reclamar que es tingui en compte aquesta demanda del poble, que segons diuen, recolzen 105.000 persones, 60 municipis i quatre comarques. Compten a més amb el suport d´Unió de Pagesos, Greenpeace, Ecoconsum i d´alguns cuiners estrella, com Santi Santamaria, que ahir va llegir un manifest a favor de l´agricultura local i ecològica, la que té cura del medi, la cultura i la diversitat de productes locals.

Els transgènics ens els va vendre la gran indústria alimentària americana per erradicar la fam al món i, passat el temps, no sembla que haguem millorat pas gaire. La llavor transgènica és la llavor perfecte. Sobreviu a plagues i a inclemències metereològiques. Està genèticament modificada per tal que el pagès no s´emporti cap ensurt, les collites sempre tinguin èxit i es garanteixi l´abastiment.

Però. De tant perfecte que és, necessita més recursos per crèixer, més aigua i més minerals, i acaba esgotant la terra, fins el punt que deixa de ser vàlid el sistema de rotació. I el que és més greu, al ser més fortes i més resistents, acaben treient els recursos a la resta de plantes, que incapaces de competir es panseixen exhaustes.

I no només això. Implica també potenciar les grans plantacions, en detriment de la petita agricultura local, la dels pagesos, que no tenen marge per negociar preus ni quantitats. Ho posa molt difícil al desenvolupament d´una agricultura ecològica emergent, més cara perquè té més risc al fracàs a l´evitar els productes químics habituals i utilitzar-ne d´altres (molts d´ells en fase d´experimentació) d´origen natural i, ara per ara, caríssims.

El resultat és que es tendeix a monocultius de produtes transgènics no autòctons que es poleixen els recursos naturals de la terra i precisen de gran quantitat d´aigua i de fetilitzants. A més s´ha de pagar la patent, clar, que aquestes llavors venen del laboratori d´una empresa que cotitza a bolsa.

I un cop al súper, com sabem si el que mengem té un orígen transgènic? Impossible saber-ho.

Crec que s´ha de dir que no als transgènics i sóc partidària de que s´identifiquin els productes perquè vull tenir dret a decidir què menjo. El pagès continuarà perdent collites, emprenyant-se amb el pulgó, perdent els nervis amb l´aranya roja i maleïnt tots els sants per un excès d´humitat a deshora, però amb un cultiu ecològic i respetuós garantirà el futur de la terra, el de la producció local i el dels nostres aliments. Som lo que sembrem. Està clar. És això el que ha de garantir i defendre el govern, no?

La web de Som lo que sembrem és www.somloquesembrem.org
Més informació sobre transgènics www.edualter.org/material/transgenicos/queson.html

Sempre s´acaba

La temporada de cireres ja s´ha acabat. Cada any, quan el pare em diu “ja em acabat de collir”, em deixa un pèl aixafada. La frase té un gust agredolç. Per una banda, la satisfacció de la feina feta, d´imaginar com les branques recuperen l´alçada alleugerides del pes, com els arbres respiren i es prenen unes merescudes vacances.

Però per altre banda, la nostàlgia d´uns dies divertits i esgotadors, plens d´històries, de cireres, de pols, de cel renaixentista, d´un sol de primavera que suavitza un llebeig mandrós que sempre arriba a mig matí, i acompanyats del moc-moc d´una botzina vella, rovellada i atrotinada que és el cant peculiar del faisà que deixen anar els caçadors per primavera per tal de trobar-lo ben salvatge a la tardor i que es paseja pel tros feliç i un pèl espantat per una llibertat sobtada i sospitosa.

Aquesta temporada ha tingut un mal final. Les darreres cireres, ja massa madures, massa toves, esclafades per la xafogor, han patit la picada d´una mosca punyetera de la qual cap pagès de Torrelles en tenia fins avui constància i que ens les ha podrit ben podrides. Feia llàstima de veure grapats i grapats de cireres, inflades com un dit gros, del tot pancides. Era descoratjador. Emprenyats i resignats, hem deixat les darreres assecar-se dalt dels arbres, impossibles d´agafar i de menjar. Qué difícil és un final feliç.

Per culpa d´una mosca, abandonem cansats, fastiguejats i rondinant sols en veu alta. Però amb la sòlida certesa de que les cireres tornaran fidels l´any que ve. Sempre tornen. Només hem d´esperar.

No em deixen ser pagesa

A l´avi i al pare els té preocupadíssims el meu interés per ser pagesa. Un dia mentre collíem cireres, l´avi deixa anar: “Hi ha tres oficis que estan del tot desprestigiats: el de carboner, el de pescador i el de pagès”. Davant la meva estupefacció, m´explica que pagesia equival a misèria i em recorda que fer de pagès està be si s´és pagès de cap de setmana, però que ningú s´hi guanya la vida, que és millor “anar a jornal” (tenir un contracte). I conclou: “Això està perdut”.

I m´indigno. Ser pagès no pot ser desprestigiat perquè és el pagès qui cultiva la terra per tal que doni fruits amb els que alimentar-nos. La base de la nostra existència, la que ens dóna vida i salut, és la terra, no una fàbrica de la Xina.

I no entenc perquè ha de passar misèria la pagesia. És que ningú valora ja un bon tomàquet? Aquell que quan entra per la porta de casa avisa a tothom que ha arribat amb la seva olor intensa d´hort; a vegades ve més verd, altres més vermell, segons com li hagi caigut el sol; i es deixa mossegar tal qual, sense oli i sense sal; té una pell tersa, turgent, brillant, que convida a clavar-hi les dents i deixar que la boca s´ompli de la seva polpa carnosa, dolça, amb un punt àcid, el just.

Qui pot desprestigiar la persona que fa possible això? Se li hauria de fer una reverència quan passa pel carrer!

El que més em sorprén de tot plegat és el poc amor propi que professen ells mateixos i l´esforç del pare i l´avi per dissuadir-me de la idea, per ells del tot estrambòtica, de ser pagesa... M´expliquen que hi ha qui en comptes de dir que és pagès (tan pla, tan senzill) diu que és agricultor. Vaja. Deu ser que els agricultors són més fins, que cullen les mongetes amb guants, i que s´han tecnificat i han posat un motor de dos temps a la bassa. Crec que el pagès és tan agricultor com tècnic agropecuari és el pastor.

Si això està perdut, com diu l´avi, els que de debó estem perduts som nosaltres.

Un niu dalt del cirerer

No estem pas sols al tros. No som els únics que hi tenim feina. Ni tan sols som els únics que tenim històries.

Som part del paisatge, simplement. Com el niu que hem trobat dalt del cirerer.

Truita de carbassó

És el que he cuinat amb el primer que ha donat el meu hort, que ha estat un carbassó. Si n´haguessin estat més, hagués fet una crema, però amb un de sol, ves, m´he conformat amb una truita, que no està gens malament.

La resta, tot va creixent. Els cogombres comencen a allargar-se; els tomàquets, a engreixar-se; les mongeteres, s´enfilen; les albergínies i les pebroteres, treuen flor; les meloneres, escampen per terra les tendres branques com tentacles; i les cebes, aixequen mandroses els cinc braços com qui es treu el son. Tot en solfa.

També em aconseguit salvar els enciams dels becs insaciables d´aquests ocells de paladar delicat. Ha estat gràcies a l´enginy de l´avi, que està fet tot un McGiver. Amb unes canyes i unes caixes, ha solucionat el tema. Ha aconseguit cobrir els enciams de manera que els ocells, per més que estirin el cap, no arribin a les fulles, i que segueixin rebent la llum del sol. Un artista. També he fet la primera amanida. Són enciams petits, perquè clar, ja vem tenir convidats, però cruixents, frescos i saborosos com els que més.

M´agrada observar com tot viu, es mou, es transforma. Com aquelles tijes tremoroses que vem plantar fa encara no dos meses són ara plantetes fermes, dretes i decidides; com obren fulles d´un pam, com pinten l´hort amb floretes de colors; i com em regalen ja generoses aquestes exquisiteses. En el meu hort, hi tinc la vida.

Collir cireres a Plutó

Tot collint cireres, l´avi no calla. Ens explica com aquells pagesos d´abans s´adormien tranquils sobre els carros després de portar la collita al Born, deixant les regnes al bon entendre d´un matxo fort, però cansat i adormiscat, que ben conscient de que ningú l´escridassava, alentia el pas i s´entretenia pel camí tot menjant herba d´aquí i d´allà. Sumit en un son profund, de qui té la feina feta, poc importava al pagès que es trigués tres o cinc hores en arribar.

El problema venia quan el pagès s´adormia a l´anada i, pel que fós, aquell dia, en comptes d´anar allí on sempre, s´havia d´anar cap a un altre lloc. I ja la tenim liada. El matxo que tira cap on sempre, segur i confiat perquè des de darrera només li arriba un ronc sec i acompasat, tot asserenat. I ai quan es desperta el pagés, esverat per no ser allà on havia de ser, nerviós pel temps que ha perdut i per tot el que encara ha de perdre. Crits i cops al pobre cavall que no sap d´on ve tot aquell terrabestall, que sembla que s´acabi el món, i accelera el pas engoixat i atabalat, bufant i rebufant i amb el cor a mil, com un tambor al que en comptes de picar per fora piquessin per dins i que fa vibrar tot l´animal i el carro i les caixes i el pagès.

I també explica les caravanes que ja es formaven aleshores al juntar-se a Sant Boi els camins de Sant Vicenç dels Horts i de Gavà per anar cap a Barcelona, al Born. “Tot era un carro!”, diu l´avi. Hi ha coses que amb els anys no canvien. Entre tres i quatre hores assegura que estaven per anar de Torrelles a Barcelona. I per tal que el viatge no se´ls fes tan pesat, explica que, molts cops, si es trobaven dos que es coneixien, un pujava al carro de l´altre i posava el seu al darrera, confiant que el matxo els seguís. I així la feien petar.

Tot l´any que enyoro aquest mes i mig en que ajudo al pare i l´avi a collir cireres.

Quan arribo al tros és com si posés un peu a la lluna. Tan lluny de tot i de tothom. Allí entre els cirerers, collint amb cura de no escuar, brallant-me amb les branques que m´esgarrinxen, ajupint-me i enfilant-me, me n´oblido fins i tot de com em dic. És com estar en una altra dimensió. Allí, el pare, l´avi i jo, ben be que podríem ser a Plutó, a l´últim planeta del sistema solar.

I mentre collim, l´avi explica històries que m´encanta escoltar, de persones que hi van ser, que van passar i que ara aparèixen altre cop, aquí a Plutó. Ves qui els hi havia de dir.