M´han robat els pebrots!

Feia ja dies que els de casa m´insistien en que collís els pebrots i jo me´n resistia. A mi m´agraden ben vermells i ben carnosos i els que teníem encara eren verds. Els faltava res, ni deu dies, per estar en el seu punt just, amb el color idoni, explosius de tan frescos.

Feia setmanes que me´ls mirava i remirava i me´ls tornava a mirar, esperant pacient l´anhelat moment, amb la mateixa atenció continguda que la d´un caçador que té la presa en el punt de mira. I els pebrots es feien de rogar.

Amb una pell delicada com la d´un nadó, un cop ja verds, els vem haver de tapar amb un sostre de canyes (una mica rústic, això sí), perquè no es cremessin en el seu procés d´envermellir. Després, els anàvem col·locant amb cura per evitar que el sol no els acariciés ni de passada. Ben amagats que els teníem! De la claror i dels intrusos.

I estava realment il·lusionada perquè ja era un compte enrera. Ja havien agafat una to marronós, una barreja graduada entre un verd madur i un ataronjat prematur. Ja quasi be ho teníem...

Però n´hi ha que no són tant exigents com jo.

Perquè no m´ha fet falta esperar més... Perquè me´ls han robat! Els vermells, els marronosos i els verds. Tots han fugit. No en tastaré cap. Quin disgust!

La prunera

Tinc l´hort esplendorós. És un festival.

I ara que tot rutlla, que tenim albergínies i pebrots per fer cada dia escalivada, cogombres per parar un carro, que ja no sabem de quina altre manera cuinar les mongetes, que ens afartem de tomàquets, amanides, gaspatxos i crema de carbassó... Ara el pare em parla de la segona fase: de plantar el següent torn, del que collirem a la tardor.

I no s´atura aquí. També pensa en el que plantarem després, quan un cop tot això que ara produeix sense descans, s´esgoti. I em parla de l´octubre i del novembre i del que creixarà a l´hivern, enmig del fred rigorós del desembre i del gener. I me l´escolto fascinada intentant seguir el fil previsor de tot aquest munt de canvis. I miro l´hort i l´imagino a la tardor i a l´hivern, amb calçots, mongetes seques, espinacs i coliflors; i les patates que plantarem al febrer; i el munt de pebrots i carbassons, inclús de melons, que vindran el proper estiu.

I mentre veig passar l´esdevinir de paisatges que s´han d´anar succeint en aquest petit tros, la meva mirada topa amb la prunera de la Casa Vella. És una prunera enorme, que vigila amb sobirania l´hort. Inamobible, ferma, segura, grossa, majestuosa i pesada. L´avi assegura que ja hi era quan ell era petit. Per davant seu passen, any rera any, tomaqueres, mongeteres, carbassoneres i tota hortalissa que toqui plantar, i ella contempla amb la humiltat del pacient aquestes vides efímeres que tal com venen se´n van.

I persisteix allí, servint-nos ara d´aixopluc d´aquest sol espatarrant d´agost que ens fregeix les idees i ens crema la pell amb un ombra generosa i fidel. Li toco el tronc i puc sentir-ne un respirar serè de qui sap que ha de viure l´eternitat. Prenc de la branca una de les seves prunes grogues, dolces i madures que es desfan com mermelada. En un parell de setmanes ja no n´hi hauran. El fred la despullarà i, amb físic robust i posat fràgil, allí seguirà a l´aguait de l´hort contemplant els ritmes i les cadències del pas de les hores.

En un cop de genialitat, els pagesos de casa hi van posar a sota una cadira. Així, la podem acompanyar una estona.