Una imatge val més que mil paraules

Les circumstàncies

El fred de l´hivern es va allargar i els cirerers pràcticament no van florir. Si no hi ha flor, no hi ha cirera. Les quatre que hi ha, la pluja engreixa i rebenta. Uns talls enormes les parteixen en dos i les podreixen. I els senglars, desesperats per trobar menjar, arrassen la vinya, envesteixen branques i branquillons i, si el cirerer es petit, se l´emporten tot senser. Una gran destrossa per acabar mastegant dues cireres mal contades.

Tot això són les circumstàncies. Les variables que fan que la vida sigui de deu o de cero. Són l´escenificació de l´atzar i, davant d´elles, tota previsió és tasca ingènua que es recolça sobre els sòlids principis de la fe. Castells de sorra. En definitiva, res de res. Quan aparèixen les circumstàncies, qui sap. Incertesa.

En fi, serà una temporada per oblidar.

L´extrany cas de la serp sense cap

Quines coses que li passen a l´avi! Si no fós perquè m´ho va explicar el pare, no m´ho hagués cregut pas. Va trobar un metro de serp grossa com un puny morta a l´hort, entortolligada a la xarxa que ens protegeix dels ocells els enciams i les mates, encara massa tendres, dels meloners.

Però el més curiós del cas és que la serp no tenia cap. No semblava que el tingués aixafat, ni tan sols mastegat per algún animal. Tenía un tall net, perfecte, d´eina afilada, de cop de destral. I ni rastre del cap. Qui és que decapita una serp i en llença un tros a l´hort?

Ha estat l´anècdota del cap de setmana, que ens ha tingut a l´avi, al pare i a mi ven entretinguts, fabulant, muntant històries de passejants espantats, d´assessins de serps i de pagesos prudents. La tesis que pren més força és la que planteja l´avi, que és qui se la va trobar i qui porta més temps rumian-t´hi.

L´avi diu que ara és força habitual trobar serps als camins perquè surten a prende el sol i, com que és un lloc on no hi troben ombres, s´hi estiren tan llargues com són. Amb la caloreta queden mig adormissades i un pèl marejades, així que si algú passa pel costat, el més normal és que, si no li diu res, la serp no en faci cas ni cabàs i segueixi tan feliç en el seu ensopiment. Clar que, trobar-se una serp tan gruixuda i llarga com era aquesta... doncs no se fins a quin punt es pot mantenir la calma i passar-la sense risc de patir un infart.

Així que l´avi pensa que s´hi va topar un pagès -a qui ell ja ha posat noms i cognoms-, que anava en cotxe i que sense adonar-se´n la va atropellar. En baixar i veure aquell animal tan gros, creu que el pagès va agafar una destral i li va tallar el cap. Com que les serps, tot i que els falti una part del cos, segueixen movent-se, l´avi diu que aquell metro de cua va anar tot sol arrossegant-se fins que va arribar a l´hort on va topar amb la xarxa on va quedar atrapat.

I al cap d´una estona, allí estava l´avi, contemplant l´hort assegut a la seva cadira, sota l´ombra d´un cirerer de la feixa de dalt, quan aquell garbuix de xarxa li va cridar l´atenció. I quin susto es va emportar, pobre home, al veure una serp ampla com la seva cama allí atrapada entre els enciams. Diu que va agafar un pal per matar-la i que, a la primera etzibada, en obtenir un cop sec i tou, ja va saber que era morta. Però ni temps va tenir per un mig respir alleugerit. Un calfred intens de milions de fines agulles el va recòrrer de cap a peus a l´adonar-se´n que l´animal no tenia cap.

I aleshores va cridar al pare, perquè algú be hauria de treure d´allí aquella serp i ell, després de l´ensurt, ja no s´hi veia amb forces. Ai, quin fàstic tocar una serp morta! El pare no ho va dubtar. Va agafar la xarxa i la va arrossegar, el tros serp allí atrapat, i ho va llençar tot daltabaix del torrent. “Per les rates”, va sentenciar l´avi.

Cireres, poques i tallades

La cirera ha estat víctima d´un hivern atípic, que va venir tard y tard ha marxat. Els arbres van florir a destemps i ho van fer amb desconfiança. Molt discretament, van anar emblanquinant les branquetes, tot estranyats per un fred inusual. Quan el suau llebeig va haver bufat l´últim pètal, van venir uns dies de pluja prima, constant, que va convidar als arbres a vestir-se d´un fullam tot confiat i entusiasmat. Quin verd llampant que tenen els cirerers! Això sí, és l´únic que tenen, un majestuós verd intens, turgent, fresc i primaveral... perquè de cireres, n´hi ha ben poques.

A casa, el pare té posat trist. Tanta feina per acabar recollint tres cireres mal contades. Perquè el drama no acaba aquí. La pluja de principis de maig que ens va acompanyar més d´una setmana, aquell xirimiri suau i insistent, va caure just quan les primeres cireres començaven a madurar. Lentament, l´aigua les va anar engreixant, fins que va aconseguir arrebentar-les i tallar-les.

Així que ara, quan agafem una de les poques cireretes que ens dóna el cirerer, hem d´anar amb molt de compte, no amagui al cul el llarg i tenebrós somriure de la fruita tallada. És realment llastimós veure sota els arbres la fruita llançada, esclafada, trepitjada... Quin mal que fa deixar caure al terra aquestes cireretes joves, vermelles i grosses, delicioses. De fet, les vint primeres te les menges de cop mentre vas fent la tria. Què més dóna que estiguin tallades. Més tard, quan ja s´està embafat, toca llançar-les.

La Inma, una amiga entusiasmada amb la causa pagesa, no va tenir esma per llançar res i va anar omplint una bosseta de cireres tallades amb les que després va fer una confitura que està per llepar-se els dits. Gràcies Inma!

I a l´avi, el pare el té castigat a casa. I és que la tria és, a més de llastimosa, meticulosa, i l´avi cull arreu sense parar-se a mirar el cul de les cireres abans de posar-les al davantal. Ell ho cull tot: el verd, el madur i el tallat. I clar, el pare embogeig a l´hora de prepar les caixes. Sense l´avi, collir cireres també es fa una mica ensopit. Trobo a faltar les seves històries de pagesos d´abans, dels que arribaven al tros de nit i hi feien foc mentre esperaven que es fes de dia, dels que es feien l´arròs a la barraca amb el que trobàven per allí, fós un conill, fós un cargol.

Tinc fe en que les properes cireres surtin més aixerides i donin una mica d´alegria a la temporada, que ha començat ben ensopida i gris. A casa, esperem les rubi, les starking i les de Lleida, i les cuallarga, tot i que aquestes només són per nosaltres. La cuallarga és una cirera que al mercat no li tenen cap apreci perquè és petita, una mica descolorida i, fent honor al nom, té una cua llarguíssima. El seu gust, com el de tota la fruita petita, és d´un dolç intens, però clar, una caixa de cuallarga és més verda que vermella i, un cop a la plaça, doncs no llueix. Com que no la paguen, el pare s´ha anat desfent de tots els cuallargs, excepte d´uns quants, dels que en segueixo gaudint.