La cirera ha estat víctima d´un hivern atípic, que va venir tard y tard ha marxat. Els arbres van florir a destemps i ho van fer amb desconfiança. Molt discretament, van anar emblanquinant les branquetes, tot estranyats per un fred inusual. Quan el suau llebeig va haver bufat l´últim pètal, van venir uns dies de pluja prima, constant, que va convidar als arbres a vestir-se d´un fullam tot confiat i entusiasmat. Quin verd llampant que tenen els cirerers! Això sí, és l´únic que tenen, un majestuós verd intens, turgent, fresc i primaveral... perquè de cireres, n´hi ha ben poques.
A casa, el pare té posat trist. Tanta feina per acabar recollint tres cireres mal contades. Perquè el drama no acaba aquí. La pluja de principis de maig que ens va acompanyar més d´una setmana, aquell xirimiri suau i insistent, va caure just quan les primeres cireres començaven a madurar. Lentament, l´aigua les va anar engreixant, fins que va aconseguir arrebentar-les i tallar-les.
Així que ara, quan agafem una de les poques cireretes que ens dóna el cirerer, hem d´anar amb molt de compte, no amagui al cul el llarg i tenebrós somriure de la fruita tallada. És realment llastimós veure sota els arbres la fruita llançada, esclafada, trepitjada... Quin mal que fa deixar caure al terra aquestes cireretes joves, vermelles i grosses, delicioses. De fet, les vint primeres te les menges de cop mentre vas fent la tria. Què més dóna que estiguin tallades. Més tard, quan ja s´està embafat, toca llançar-les.
La Inma, una amiga entusiasmada amb la causa pagesa, no va tenir esma per llançar res i va anar omplint una bosseta de cireres tallades amb les que després va fer una confitura que està per llepar-se els dits. Gràcies Inma!
I a l´avi, el pare el té castigat a casa. I és que la tria és, a més de llastimosa, meticulosa, i l´avi cull arreu sense parar-se a mirar el cul de les cireres abans de posar-les al davantal. Ell ho cull tot: el verd, el madur i el tallat. I clar, el pare embogeig a l´hora de prepar les caixes. Sense l´avi, collir cireres també es fa una mica ensopit. Trobo a faltar les seves històries de pagesos d´abans, dels que arribaven al tros de nit i hi feien foc mentre esperaven que es fes de dia, dels que es feien l´arròs a la barraca amb el que trobàven per allí, fós un conill, fós un cargol.
Tinc fe en que les properes cireres surtin més aixerides i donin una mica d´alegria a la temporada, que ha començat ben ensopida i gris. A casa, esperem les rubi, les starking i les de Lleida, i les cuallarga, tot i que aquestes només són per nosaltres. La cuallarga és una cirera que al mercat no li tenen cap apreci perquè és petita, una mica descolorida i, fent honor al nom, té una cua llarguíssima. El seu gust, com el de tota la fruita petita, és d´un dolç intens, però clar, una caixa de cuallarga és més verda que vermella i, un cop a la plaça, doncs no llueix. Com que no la paguen, el pare s´ha anat desfent de tots els cuallargs, excepte d´uns quants, dels que en segueixo gaudint.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada