M´han robat els pebrots!

Feia ja dies que els de casa m´insistien en que collís els pebrots i jo me´n resistia. A mi m´agraden ben vermells i ben carnosos i els que teníem encara eren verds. Els faltava res, ni deu dies, per estar en el seu punt just, amb el color idoni, explosius de tan frescos.

Feia setmanes que me´ls mirava i remirava i me´ls tornava a mirar, esperant pacient l´anhelat moment, amb la mateixa atenció continguda que la d´un caçador que té la presa en el punt de mira. I els pebrots es feien de rogar.

Amb una pell delicada com la d´un nadó, un cop ja verds, els vem haver de tapar amb un sostre de canyes (una mica rústic, això sí), perquè no es cremessin en el seu procés d´envermellir. Després, els anàvem col·locant amb cura per evitar que el sol no els acariciés ni de passada. Ben amagats que els teníem! De la claror i dels intrusos.

I estava realment il·lusionada perquè ja era un compte enrera. Ja havien agafat una to marronós, una barreja graduada entre un verd madur i un ataronjat prematur. Ja quasi be ho teníem...

Però n´hi ha que no són tant exigents com jo.

Perquè no m´ha fet falta esperar més... Perquè me´ls han robat! Els vermells, els marronosos i els verds. Tots han fugit. No en tastaré cap. Quin disgust!

La prunera

Tinc l´hort esplendorós. És un festival.

I ara que tot rutlla, que tenim albergínies i pebrots per fer cada dia escalivada, cogombres per parar un carro, que ja no sabem de quina altre manera cuinar les mongetes, que ens afartem de tomàquets, amanides, gaspatxos i crema de carbassó... Ara el pare em parla de la segona fase: de plantar el següent torn, del que collirem a la tardor.

I no s´atura aquí. També pensa en el que plantarem després, quan un cop tot això que ara produeix sense descans, s´esgoti. I em parla de l´octubre i del novembre i del que creixarà a l´hivern, enmig del fred rigorós del desembre i del gener. I me l´escolto fascinada intentant seguir el fil previsor de tot aquest munt de canvis. I miro l´hort i l´imagino a la tardor i a l´hivern, amb calçots, mongetes seques, espinacs i coliflors; i les patates que plantarem al febrer; i el munt de pebrots i carbassons, inclús de melons, que vindran el proper estiu.

I mentre veig passar l´esdevinir de paisatges que s´han d´anar succeint en aquest petit tros, la meva mirada topa amb la prunera de la Casa Vella. És una prunera enorme, que vigila amb sobirania l´hort. Inamobible, ferma, segura, grossa, majestuosa i pesada. L´avi assegura que ja hi era quan ell era petit. Per davant seu passen, any rera any, tomaqueres, mongeteres, carbassoneres i tota hortalissa que toqui plantar, i ella contempla amb la humiltat del pacient aquestes vides efímeres que tal com venen se´n van.

I persisteix allí, servint-nos ara d´aixopluc d´aquest sol espatarrant d´agost que ens fregeix les idees i ens crema la pell amb un ombra generosa i fidel. Li toco el tronc i puc sentir-ne un respirar serè de qui sap que ha de viure l´eternitat. Prenc de la branca una de les seves prunes grogues, dolces i madures que es desfan com mermelada. En un parell de setmanes ja no n´hi hauran. El fred la despullarà i, amb físic robust i posat fràgil, allí seguirà a l´aguait de l´hort contemplant els ritmes i les cadències del pas de les hores.

En un cop de genialitat, els pagesos de casa hi van posar a sota una cadira. Així, la podem acompanyar una estona.

Els purificats

Un dia d´aquells en que collíem cireres, l´avi em va parlar d´un tipus de pagès del que en desconeixia l´existència: el purificat. Be, el nom és un estirabot de l´avi, que ell de seguida així ho engalta. Si hagués de trobar l´equivalència al català estàndard, diria que amb purificats, el que l´avi vol dir és puristes o, potser, perfeccionistes. Però, com aquí qui sap alguna cosa és el pagès, si el pagès diu purificats, ves què l´he de contradir jo, pagesa neòfita de cap de setmana.

Els purificats doncs són uns pagesos que caven cap enrera per no deixar petjades, que col·loquen les mongetes a la caixa una per una, que cuiden l´hort com jardiners de Buckingham Palace. El meu avi és dels que va per feina i no està per donar més valor artístic a l´ofici del que ja de per sí té. El pare és igual, un pèl barroer, i em diuen que el besvai també ho era. Com que queda clar que jo no puc escapar a qui sóc ni d´on vinc, doncs em faig creus de que hi hagi pagesos purificats. Em costa de creure.

I m´explica l´avi que ja pocs en queden que siguin així. Diu que a Torrelles de Llobregat només en queda un, a qui se li fa de nit al tros, que pateix quan se li trenca un brot, que omple les caixes amb la precisió d´un rellotger, que mai té pressa i que, amb tanta cura per tot, tanta delicadesa i tanta parsimònia, posa nerviós un mort. Se´m fa entranyable.

Escavallar, lligar i sulfatar

He civilitzat les tomaqueres.

1. Escavallar: desfer-nos dels brots secundaris per tal de que els tomàquets del tronc principal guanyin pes i s´engreixin amb gràcia com un nen malcriat.
2. Lligar el tronc a la canya perquè no semblin esbarzers salvatges i perquè després ens sigui més fàcil collir.
3. Ruixar amb sulfat de coure per evitar la visita del míldiu, un fong tan benvingut com la Jessica Fletcher. Si arriba, l´has ben pifiat.

No és una frivolitat. Si no les pentinéssim, arregléssim i ensabonéssim, en comptes d´un hort tindríem un grapat de mates insolents i maleducades que no ens deixarien ni acostar-nos als pocs tomàquets esquifits que treguessin.

Dret a escollir no transgènics

Aquest dijous, el dia 2 de juliol, el Parlament de Catalunya tirarà enrera una iniciativa legislativa popular que reclama un país sense transgènics, perquè PSC, CiU i PP no volen ni obrir el debat transgènics sí-transgènics no.

Ahir, la plataforma Som lo que sembrem va organitzar una manifestació pel centre de Barcelona per reclamar que es tingui en compte aquesta demanda del poble, que segons diuen, recolzen 105.000 persones, 60 municipis i quatre comarques. Compten a més amb el suport d´Unió de Pagesos, Greenpeace, Ecoconsum i d´alguns cuiners estrella, com Santi Santamaria, que ahir va llegir un manifest a favor de l´agricultura local i ecològica, la que té cura del medi, la cultura i la diversitat de productes locals.

Els transgènics ens els va vendre la gran indústria alimentària americana per erradicar la fam al món i, passat el temps, no sembla que haguem millorat pas gaire. La llavor transgènica és la llavor perfecte. Sobreviu a plagues i a inclemències metereològiques. Està genèticament modificada per tal que el pagès no s´emporti cap ensurt, les collites sempre tinguin èxit i es garanteixi l´abastiment.

Però. De tant perfecte que és, necessita més recursos per crèixer, més aigua i més minerals, i acaba esgotant la terra, fins el punt que deixa de ser vàlid el sistema de rotació. I el que és més greu, al ser més fortes i més resistents, acaben treient els recursos a la resta de plantes, que incapaces de competir es panseixen exhaustes.

I no només això. Implica també potenciar les grans plantacions, en detriment de la petita agricultura local, la dels pagesos, que no tenen marge per negociar preus ni quantitats. Ho posa molt difícil al desenvolupament d´una agricultura ecològica emergent, més cara perquè té més risc al fracàs a l´evitar els productes químics habituals i utilitzar-ne d´altres (molts d´ells en fase d´experimentació) d´origen natural i, ara per ara, caríssims.

El resultat és que es tendeix a monocultius de produtes transgènics no autòctons que es poleixen els recursos naturals de la terra i precisen de gran quantitat d´aigua i de fetilitzants. A més s´ha de pagar la patent, clar, que aquestes llavors venen del laboratori d´una empresa que cotitza a bolsa.

I un cop al súper, com sabem si el que mengem té un orígen transgènic? Impossible saber-ho.

Crec que s´ha de dir que no als transgènics i sóc partidària de que s´identifiquin els productes perquè vull tenir dret a decidir què menjo. El pagès continuarà perdent collites, emprenyant-se amb el pulgó, perdent els nervis amb l´aranya roja i maleïnt tots els sants per un excès d´humitat a deshora, però amb un cultiu ecològic i respetuós garantirà el futur de la terra, el de la producció local i el dels nostres aliments. Som lo que sembrem. Està clar. És això el que ha de garantir i defendre el govern, no?

La web de Som lo que sembrem és www.somloquesembrem.org
Més informació sobre transgènics www.edualter.org/material/transgenicos/queson.html

Sempre s´acaba

La temporada de cireres ja s´ha acabat. Cada any, quan el pare em diu “ja em acabat de collir”, em deixa un pèl aixafada. La frase té un gust agredolç. Per una banda, la satisfacció de la feina feta, d´imaginar com les branques recuperen l´alçada alleugerides del pes, com els arbres respiren i es prenen unes merescudes vacances.

Però per altre banda, la nostàlgia d´uns dies divertits i esgotadors, plens d´històries, de cireres, de pols, de cel renaixentista, d´un sol de primavera que suavitza un llebeig mandrós que sempre arriba a mig matí, i acompanyats del moc-moc d´una botzina vella, rovellada i atrotinada que és el cant peculiar del faisà que deixen anar els caçadors per primavera per tal de trobar-lo ben salvatge a la tardor i que es paseja pel tros feliç i un pèl espantat per una llibertat sobtada i sospitosa.

Aquesta temporada ha tingut un mal final. Les darreres cireres, ja massa madures, massa toves, esclafades per la xafogor, han patit la picada d´una mosca punyetera de la qual cap pagès de Torrelles en tenia fins avui constància i que ens les ha podrit ben podrides. Feia llàstima de veure grapats i grapats de cireres, inflades com un dit gros, del tot pancides. Era descoratjador. Emprenyats i resignats, hem deixat les darreres assecar-se dalt dels arbres, impossibles d´agafar i de menjar. Qué difícil és un final feliç.

Per culpa d´una mosca, abandonem cansats, fastiguejats i rondinant sols en veu alta. Però amb la sòlida certesa de que les cireres tornaran fidels l´any que ve. Sempre tornen. Només hem d´esperar.

No em deixen ser pagesa

A l´avi i al pare els té preocupadíssims el meu interés per ser pagesa. Un dia mentre collíem cireres, l´avi deixa anar: “Hi ha tres oficis que estan del tot desprestigiats: el de carboner, el de pescador i el de pagès”. Davant la meva estupefacció, m´explica que pagesia equival a misèria i em recorda que fer de pagès està be si s´és pagès de cap de setmana, però que ningú s´hi guanya la vida, que és millor “anar a jornal” (tenir un contracte). I conclou: “Això està perdut”.

I m´indigno. Ser pagès no pot ser desprestigiat perquè és el pagès qui cultiva la terra per tal que doni fruits amb els que alimentar-nos. La base de la nostra existència, la que ens dóna vida i salut, és la terra, no una fàbrica de la Xina.

I no entenc perquè ha de passar misèria la pagesia. És que ningú valora ja un bon tomàquet? Aquell que quan entra per la porta de casa avisa a tothom que ha arribat amb la seva olor intensa d´hort; a vegades ve més verd, altres més vermell, segons com li hagi caigut el sol; i es deixa mossegar tal qual, sense oli i sense sal; té una pell tersa, turgent, brillant, que convida a clavar-hi les dents i deixar que la boca s´ompli de la seva polpa carnosa, dolça, amb un punt àcid, el just.

Qui pot desprestigiar la persona que fa possible això? Se li hauria de fer una reverència quan passa pel carrer!

El que més em sorprén de tot plegat és el poc amor propi que professen ells mateixos i l´esforç del pare i l´avi per dissuadir-me de la idea, per ells del tot estrambòtica, de ser pagesa... M´expliquen que hi ha qui en comptes de dir que és pagès (tan pla, tan senzill) diu que és agricultor. Vaja. Deu ser que els agricultors són més fins, que cullen les mongetes amb guants, i que s´han tecnificat i han posat un motor de dos temps a la bassa. Crec que el pagès és tan agricultor com tècnic agropecuari és el pastor.

Si això està perdut, com diu l´avi, els que de debó estem perduts som nosaltres.