dilluns, 23 d’agost de 2010

Amigues pageses

Crec que m´he passat una mica cantant les meravelles de tenir un hort. Potser n´he fet un gra massa... no se... Ara em sento responsable davant les meves amigues urbanites a les que he engrescat fins a tal punt amb el tema que han començat a plantar tomàquets als balcons de Barcelona. A la taula de l´oficina, hi tinc muntat el consultori de la pagesa urbana. L´any passat, les meves companyes es conformaven amb el que els portava de l´hort de casa, però ara s´han llençat a fer-ho elles mateixes.

La Bea és la que ho té més be, perquè viu en una caseta i té terra i espai; la Belvis ho té un pèl més complicat en el seu balconet de l´Eixample, tot i que en entusiasme no hi ha qui la guanyi; la Inma és la més llesta, ella ve directament a Torrelles i s´ha fet amiga de l´avi; i la Macarena és la més prudent, i tot i que en té ganes, està esperant a veure què tal surten els nostres experiments per arremangar-s´hi ella després. La Sara, que em va deixar fascinada el dia que em va jurar que havia fet un curs d´apicultura, insisteix en col·locar-me uns ruscs per les abelles.

I així ens passem gran part dels dies, parlant de quin és el millor moment per plantar les patates, de com escabellar tomàquets, de quina manera es podrien fer pebrots en un test penjat a la finestra, per què tarda tot tant en crèixer i per què de crèixer, només creix l´herba, com combatir el llimac o com aconseguir tota la col·lecció d´eines pel camp en versió mini-hort-a-la-terrassa. En comptes de parlar de vestits i de sabates, estem ben distretes reflexionant sobre sistemes de rec.

Ningú s´imagina el que estem disposades a fer per retrobar el gust a les coses.

dilluns, 14 de juny de 2010

Les circumstàncies


El fred de l´hivern es va allargar i els cirerers pràcticament no van florir. Si no hi ha flor, no hi ha cirera. Les quatre que hi ha, la pluja engreixa i rebenta. Uns talls enormes les parteixen en dos i les podreixen. I els senglars, desesperats per trobar menjar, arrassen la vinya, envesteixen branques i branquillons i, si el cirerer es petit, se l´emporten tot senser. Una gran destrossa per acabar mastegant dues cireres mal contades.

Tot això són les circumstàncies. Les variables que fan que la vida sigui de deu o de cero. Són l´escenificació de l´atzar i, davant d´elles, tota previsió és tasca ingènua que es recolça sobre els sòlids principis de la fe. Castells de sorra. En definitiva, res de res. Quan aparèixen les circumstàncies, qui sap. Incertesa.

En fi, serà una temporada per oblidar.

dilluns, 7 de juny de 2010

L´extrany cas de la serp sense cap

Quines coses que li passen a l´avi! Si no fós perquè m´ho va explicar el pare, no m´ho hagués cregut pas. Va trobar un metro de serp grossa com un puny morta a l´hort, entortolligada a la xarxa que ens protegeix dels ocells els enciams i les mates, encara massa tendres, dels meloners.

Però el més curiós del cas és que la serp no tenia cap. No semblava que el tingués aixafat, ni tan sols mastegat per algún animal. Tenía un tall net, perfecte, d´eina afilada, de cop de destral. I ni rastre del cap. Qui és que decapita una serp i en llença un tros a l´hort?

Ha estat l´anècdota del cap de setmana, que ens ha tingut a l´avi, al pare i a mi ven entretinguts, fabulant, muntant històries de passejants espantats, d´assessins de serps i de pagesos prudents. La tesis que pren més força és la que planteja l´avi, que és qui se la va trobar i qui porta més temps rumian-t´hi.

L´avi diu que ara és força habitual trobar serps als camins perquè surten a prende el sol i, com que és un lloc on no hi troben ombres, s´hi estiren tan llargues com són. Amb la caloreta queden mig adormissades i un pèl marejades, així que si algú passa pel costat, el més normal és que, si no li diu res, la serp no en faci cas ni cabàs i segueixi tan feliç en el seu ensopiment. Clar que, trobar-se una serp tan gruixuda i llarga com era aquesta... doncs no se fins a quin punt es pot mantenir la calma i passar-la sense risc de patir un infart.

Així que l´avi pensa que s´hi va topar un pagès -a qui ell ja ha posat noms i cognoms-, que anava en cotxe i que sense adonar-se´n la va atropellar. En baixar i veure aquell animal tan gros, creu que el pagès va agafar una destral i li va tallar el cap. Com que les serps, tot i que els falti una part del cos, segueixen movent-se, l´avi diu que aquell metro de cua va anar tot sol arrossegant-se fins que va arribar a l´hort on va topar amb la xarxa on va quedar atrapat.

I al cap d´una estona, allí estava l´avi, contemplant l´hort assegut a la seva cadira, sota l´ombra d´un cirerer de la feixa de dalt, quan aquell garbuix de xarxa li va cridar l´atenció. I quin susto es va emportar, pobre home, al veure una serp ampla com la seva cama allí atrapada entre els enciams. Diu que va agafar un pal per matar-la i que, a la primera etzibada, en obtenir un cop sec i tou, ja va saber que era morta. Però ni temps va tenir per un mig respir alleugerit. Un calfred intens de milions de fines agulles el va recòrrer de cap a peus a l´adonar-se´n que l´animal no tenia cap.

I aleshores va cridar al pare, perquè algú be hauria de treure d´allí aquella serp i ell, després de l´ensurt, ja no s´hi veia amb forces. Ai, quin fàstic tocar una serp morta! El pare no ho va dubtar. Va agafar la xarxa i la va arrossegar, el tros serp allí atrapat, i ho va llençar tot daltabaix del torrent. “Per les rates”, va sentenciar l´avi.

divendres, 4 de juny de 2010

Cireres, poques i tallades


La cirera ha estat víctima d´un hivern atípic, que va venir tard y tard ha marxat. Els arbres van florir a destemps i ho van fer amb desconfiança. Molt discretament, van anar emblanquinant les branquetes, tot estranyats per un fred inusual. Quan el suau llebeig va haver bufat l´últim pètal, van venir uns dies de pluja prima, constant, que va convidar als arbres a vestir-se d´un fullam tot confiat i entusiasmat. Quin verd llampant que tenen els cirerers! Això sí, és l´únic que tenen, un majestuós verd intens, turgent, fresc i primaveral... perquè de cireres, n´hi ha ben poques.

A casa, el pare té posat trist. Tanta feina per acabar recollint tres cireres mal contades. Perquè el drama no acaba aquí. La pluja de principis de maig que ens va acompanyar més d´una setmana, aquell xirimiri suau i insistent, va caure just quan les primeres cireres començaven a madurar. Lentament, l´aigua les va anar engreixant, fins que va aconseguir arrebentar-les i tallar-les.

Així que ara, quan agafem una de les poques cireretes que ens dóna el cirerer, hem d´anar amb molt de compte, no amagui al cul el llarg i tenebrós somriure de la fruita tallada. És realment llastimós veure sota els arbres la fruita llançada, esclafada, trepitjada... Quin mal que fa deixar caure al terra aquestes cireretes joves, vermelles i grosses, delicioses. De fet, les vint primeres te les menges de cop mentre vas fent la tria. Què més dóna que estiguin tallades. Més tard, quan ja s´està embafat, toca llançar-les.

La Inma, una amiga entusiasmada amb la causa pagesa, no va tenir esma per llançar res i va anar omplint una bosseta de cireres tallades amb les que després va fer una confitura que està per llepar-se els dits. Gràcies Inma!

I a l´avi, el pare el té castigat a casa. I és que la tria és, a més de llastimosa, meticulosa, i l´avi cull arreu sense parar-se a mirar el cul de les cireres abans de posar-les al davantal. Ell ho cull tot: el verd, el madur i el tallat. I clar, el pare embogeig a l´hora de prepar les caixes. Sense l´avi, collir cireres també es fa una mica ensopit. Trobo a faltar les seves històries de pagesos d´abans, dels que arribaven al tros de nit i hi feien foc mentre esperaven que es fes de dia, dels que es feien l´arròs a la barraca amb el que trobàven per allí, fós un conill, fós un cargol.

Tinc fe en que les properes cireres surtin més aixerides i donin una mica d´alegria a la temporada, que ha començat ben ensopida i gris. A casa, esperem les rubi, les starking i les de Lleida, i les cuallarga, tot i que aquestes només són per nosaltres. La cuallarga és una cirera que al mercat no li tenen cap apreci perquè és petita, una mica descolorida i, fent honor al nom, té una cua llarguíssima. El seu gust, com el de tota la fruita petita, és d´un dolç intens, però clar, una caixa de cuallarga és més verda que vermella i, un cop a la plaça, doncs no llueix. Com que no la paguen, el pare s´ha anat desfent de tots els cuallargs, excepte d´uns quants, dels que en segueixo gaudint.

diumenge, 23 de maig de 2010

La transformació de la matèria

Si hi ha un tema que m´obsessiona des de fa temps és el de la transformació de la matèria. Recordeu allò de que la matèria no mor, sino que es transforma? Doncs és al que em refereixo... i crec que és un dels motius pels que m´entusiasme tant jugar a ser pagesa (tant de bo algun dia ho arribés a ser).

És per això que tinc deliri en detectar el rastre del temps als llocs o als objectes: la fusta corcada i envellida, els troncs nuosos, el brot que tot just ha aparegut, el fullam estés al camí, el camí obert pel pas, l´herba que tot ho cobreix, l´heura que tot ho amaga, el blanc trencat, el balancí de l´àvia, l´encaix de la besàvia, la roba un pèl esfilagarsada, el terra que cruixeix, els llibres groguencs que fan olor a pols, la pintura apagada, les pedres arrodonides, les cloïsses buides de la platja, les arrugues a la cara, un núvol esquinçat... Què se jo! Totes aquestes coses que no valen res, però que són un món, simplement, perquè ens recorden què som.

A vegades em pregunto quants cops haurà plantat el pare el tros on ara planto jo. I abans del pare, l´avi, el besavi... i així fins als segles dels segles, amén. Mare de Déu! Sempre remenant el mateix tros de terra, una i altre vegada.

I en això he estat distreta aquests dies, des de que fullejant el llibre El horticultor autosuficiente, d´en John Seymour (meravelloses les il·lustracions), em vaig topar amb la següent frase:

“Toda la vida terrestre procede del suelo y vuelve a él. Y toda la muerte terrestre vuelve a la vida a través de él, ya que la materia orgánica en descomposición contiene casi todos los nutrientes que las plantas necesitan. El buen hortelano debe respetar ese ciclo natural y conseguir de ese modo que el suelo de su parcela permanezca siempre vivo y fértil”.

Quina gran responsabilitat la del pagès!

dimarts, 4 de maig de 2010

Sorpresa!


La setmana passada vem tenir una sorpresa. Va treure el cap la primera escarxofa! Com que ningú l´esperava, la sorpresa va ser grossa. De fet, pensàvem que les escarxoferes no farien res fins la tardor, i això en rampells d´optimisme, perquè ens ho miràvem i ens ho tornàvem a mirar i allò ho vèiem tot molt esquifit. Quan vem descobrir un petit cor de color verd entaforat al mig de les fulles llargues i rugoses de l´escarxofera, clar, ens va fer gràcia.

Aquesta ha estat la primera vegada que a casa s´han plantat escarxofes. D´aquí la improvisació de tot plegat. Les vem plantar fora de temps i les hem deixat tot l´hivern una mica a la mà de Déu, un hivern que ha estat duríssim, de glaçades i nevades. Ens preguntàvem quan apareixerien i nosaltres mateixos fèiem els nostres càlculs i tiràvem cap al llarg, no fós cas.

Cada cop que contemplo les quatre escarxoferes que tenim en rengle, em ve al cap el que em va explicar l´avi el dia que em van robar els pebrots. Per intentar calmar-me, va fer venir l´història d´un pagès de Sant Boi de Llobregat al que li robaven les escarxofes. El pagès estava desesperat, no tant per les escarxofes que li prenien, sino perquè, com qui ho feia no en sabia, li feia malbé la mata.

No fa pas gaire d´aquesta història, em deia l´avi, que m´explicava que per collir les escarxofes, s´ha d´anar en compte i agafar només la més grossa, deixant sempre la que ve al darrera. Si no es fa així, si es cull a tort i a dret i no es deixa aquesta segona, l´escarxofera deixa de fer escarxofes. Son així de senyores, ves. Això sí, si es fa be, la mata dura anys i panys sense parar de donar escarxofes.

El cas és que aquell pobre home a qui espatllaven les escarxoferes, embogit pel disgust de veure perdre la feina de mesos, i qui sap si d´anys, es va plantar una nit al tros amb l´escopeta i quan va veure el lladre aparèixer, encara no s´havia ajupit que li va engegar un tret i el va matar. I el pagès va acabar a la presó. I allí es va suicidar.