Amigues pageses

Crec que m´he passat una mica cantant les meravelles de tenir un hort. Potser n´he fet un gra massa... no se... Ara em sento responsable davant les meves amigues urbanites a les que he engrescat fins a tal punt amb el tema que han començat a plantar tomàquets als balcons de Barcelona. A la taula de l´oficina, hi tinc muntat el consultori de la pagesa urbana. L´any passat, les meves companyes es conformaven amb el que els portava de l´hort de casa, però ara s´han llençat a fer-ho elles mateixes.

La Bea és la que ho té més be, perquè viu en una caseta i té terra i espai; la Belvis ho té un pèl més complicat en el seu balconet de l´Eixample, tot i que en entusiasme no hi ha qui la guanyi; la Inma és la més llesta, ella ve directament a Torrelles i s´ha fet amiga de l´avi; i la Macarena és la més prudent, i tot i que en té ganes, està esperant a veure què tal surten els nostres experiments per arremangar-s´hi ella després. La Sara, que em va deixar fascinada el dia que em va jurar que havia fet un curs d´apicultura, insisteix en col·locar-me uns ruscs per les abelles.

I així ens passem gran part dels dies, parlant de quin és el millor moment per plantar les patates, de com escabellar tomàquets, de quina manera es podrien fer pebrots en un test penjat a la finestra, per què tarda tot tant en crèixer i per què de crèixer, només creix l´herba, com combatir el llimac o com aconseguir tota la col·lecció d´eines pel camp en versió mini-hort-a-la-terrassa. En comptes de parlar de vestits i de sabates, estem ben distretes reflexionant sobre sistemes de rec.

Ningú s´imagina el que estem disposades a fer per retrobar el gust a les coses.

Una imatge val més que mil paraules

Les circumstàncies

El fred de l´hivern es va allargar i els cirerers pràcticament no van florir. Si no hi ha flor, no hi ha cirera. Les quatre que hi ha, la pluja engreixa i rebenta. Uns talls enormes les parteixen en dos i les podreixen. I els senglars, desesperats per trobar menjar, arrassen la vinya, envesteixen branques i branquillons i, si el cirerer es petit, se l´emporten tot senser. Una gran destrossa per acabar mastegant dues cireres mal contades.

Tot això són les circumstàncies. Les variables que fan que la vida sigui de deu o de cero. Són l´escenificació de l´atzar i, davant d´elles, tota previsió és tasca ingènua que es recolça sobre els sòlids principis de la fe. Castells de sorra. En definitiva, res de res. Quan aparèixen les circumstàncies, qui sap. Incertesa.

En fi, serà una temporada per oblidar.

L´extrany cas de la serp sense cap

Quines coses que li passen a l´avi! Si no fós perquè m´ho va explicar el pare, no m´ho hagués cregut pas. Va trobar un metro de serp grossa com un puny morta a l´hort, entortolligada a la xarxa que ens protegeix dels ocells els enciams i les mates, encara massa tendres, dels meloners.

Però el més curiós del cas és que la serp no tenia cap. No semblava que el tingués aixafat, ni tan sols mastegat per algún animal. Tenía un tall net, perfecte, d´eina afilada, de cop de destral. I ni rastre del cap. Qui és que decapita una serp i en llença un tros a l´hort?

Ha estat l´anècdota del cap de setmana, que ens ha tingut a l´avi, al pare i a mi ven entretinguts, fabulant, muntant històries de passejants espantats, d´assessins de serps i de pagesos prudents. La tesis que pren més força és la que planteja l´avi, que és qui se la va trobar i qui porta més temps rumian-t´hi.

L´avi diu que ara és força habitual trobar serps als camins perquè surten a prende el sol i, com que és un lloc on no hi troben ombres, s´hi estiren tan llargues com són. Amb la caloreta queden mig adormissades i un pèl marejades, així que si algú passa pel costat, el més normal és que, si no li diu res, la serp no en faci cas ni cabàs i segueixi tan feliç en el seu ensopiment. Clar que, trobar-se una serp tan gruixuda i llarga com era aquesta... doncs no se fins a quin punt es pot mantenir la calma i passar-la sense risc de patir un infart.

Així que l´avi pensa que s´hi va topar un pagès -a qui ell ja ha posat noms i cognoms-, que anava en cotxe i que sense adonar-se´n la va atropellar. En baixar i veure aquell animal tan gros, creu que el pagès va agafar una destral i li va tallar el cap. Com que les serps, tot i que els falti una part del cos, segueixen movent-se, l´avi diu que aquell metro de cua va anar tot sol arrossegant-se fins que va arribar a l´hort on va topar amb la xarxa on va quedar atrapat.

I al cap d´una estona, allí estava l´avi, contemplant l´hort assegut a la seva cadira, sota l´ombra d´un cirerer de la feixa de dalt, quan aquell garbuix de xarxa li va cridar l´atenció. I quin susto es va emportar, pobre home, al veure una serp ampla com la seva cama allí atrapada entre els enciams. Diu que va agafar un pal per matar-la i que, a la primera etzibada, en obtenir un cop sec i tou, ja va saber que era morta. Però ni temps va tenir per un mig respir alleugerit. Un calfred intens de milions de fines agulles el va recòrrer de cap a peus a l´adonar-se´n que l´animal no tenia cap.

I aleshores va cridar al pare, perquè algú be hauria de treure d´allí aquella serp i ell, després de l´ensurt, ja no s´hi veia amb forces. Ai, quin fàstic tocar una serp morta! El pare no ho va dubtar. Va agafar la xarxa i la va arrossegar, el tros serp allí atrapat, i ho va llençar tot daltabaix del torrent. “Per les rates”, va sentenciar l´avi.

Cireres, poques i tallades

La cirera ha estat víctima d´un hivern atípic, que va venir tard y tard ha marxat. Els arbres van florir a destemps i ho van fer amb desconfiança. Molt discretament, van anar emblanquinant les branquetes, tot estranyats per un fred inusual. Quan el suau llebeig va haver bufat l´últim pètal, van venir uns dies de pluja prima, constant, que va convidar als arbres a vestir-se d´un fullam tot confiat i entusiasmat. Quin verd llampant que tenen els cirerers! Això sí, és l´únic que tenen, un majestuós verd intens, turgent, fresc i primaveral... perquè de cireres, n´hi ha ben poques.

A casa, el pare té posat trist. Tanta feina per acabar recollint tres cireres mal contades. Perquè el drama no acaba aquí. La pluja de principis de maig que ens va acompanyar més d´una setmana, aquell xirimiri suau i insistent, va caure just quan les primeres cireres començaven a madurar. Lentament, l´aigua les va anar engreixant, fins que va aconseguir arrebentar-les i tallar-les.

Així que ara, quan agafem una de les poques cireretes que ens dóna el cirerer, hem d´anar amb molt de compte, no amagui al cul el llarg i tenebrós somriure de la fruita tallada. És realment llastimós veure sota els arbres la fruita llançada, esclafada, trepitjada... Quin mal que fa deixar caure al terra aquestes cireretes joves, vermelles i grosses, delicioses. De fet, les vint primeres te les menges de cop mentre vas fent la tria. Què més dóna que estiguin tallades. Més tard, quan ja s´està embafat, toca llançar-les.

La Inma, una amiga entusiasmada amb la causa pagesa, no va tenir esma per llançar res i va anar omplint una bosseta de cireres tallades amb les que després va fer una confitura que està per llepar-se els dits. Gràcies Inma!

I a l´avi, el pare el té castigat a casa. I és que la tria és, a més de llastimosa, meticulosa, i l´avi cull arreu sense parar-se a mirar el cul de les cireres abans de posar-les al davantal. Ell ho cull tot: el verd, el madur i el tallat. I clar, el pare embogeig a l´hora de prepar les caixes. Sense l´avi, collir cireres també es fa una mica ensopit. Trobo a faltar les seves històries de pagesos d´abans, dels que arribaven al tros de nit i hi feien foc mentre esperaven que es fes de dia, dels que es feien l´arròs a la barraca amb el que trobàven per allí, fós un conill, fós un cargol.

Tinc fe en que les properes cireres surtin més aixerides i donin una mica d´alegria a la temporada, que ha començat ben ensopida i gris. A casa, esperem les rubi, les starking i les de Lleida, i les cuallarga, tot i que aquestes només són per nosaltres. La cuallarga és una cirera que al mercat no li tenen cap apreci perquè és petita, una mica descolorida i, fent honor al nom, té una cua llarguíssima. El seu gust, com el de tota la fruita petita, és d´un dolç intens, però clar, una caixa de cuallarga és més verda que vermella i, un cop a la plaça, doncs no llueix. Com que no la paguen, el pare s´ha anat desfent de tots els cuallargs, excepte d´uns quants, dels que en segueixo gaudint.

La transformació de la matèria

Si hi ha un tema que m´obsessiona des de fa temps és el de la transformació de la matèria. Recordeu allò de que la matèria no mor, sino que es transforma? Doncs és al que em refereixo... i crec que és un dels motius pels que m´entusiasme tant jugar a ser pagesa (tant de bo algun dia ho arribés a ser).

És per això que tinc deliri en detectar el rastre del temps als llocs o als objectes: la fusta corcada i envellida, els troncs nuosos, el brot que tot just ha aparegut, el fullam estés al camí, el camí obert pel pas, l´herba que tot ho cobreix, l´heura que tot ho amaga, el blanc trencat, el balancí de l´àvia, l´encaix de la besàvia, la roba un pèl esfilagarsada, el terra que cruixeix, els llibres groguencs que fan olor a pols, la pintura apagada, les pedres arrodonides, les cloïsses buides de la platja, les arrugues a la cara, un núvol esquinçat... Què se jo! Totes aquestes coses que no valen res, però que són un món, simplement, perquè ens recorden què som.

A vegades em pregunto quants cops haurà plantat el pare el tros on ara planto jo. I abans del pare, l´avi, el besavi... i així fins als segles dels segles, amén. Mare de Déu! Sempre remenant el mateix tros de terra, una i altre vegada.

I en això he estat distreta aquests dies, des de que fullejant el llibre El horticultor autosuficiente, d´en John Seymour (meravelloses les il·lustracions), em vaig topar amb la següent frase:

“Toda la vida terrestre procede del suelo y vuelve a él. Y toda la muerte terrestre vuelve a la vida a través de él, ya que la materia orgánica en descomposición contiene casi todos los nutrientes que las plantas necesitan. El buen hortelano debe respetar ese ciclo natural y conseguir de ese modo que el suelo de su parcela permanezca siempre vivo y fértil”.

Quina gran responsabilitat la del pagès!

Sorpresa!

La setmana passada vem tenir una sorpresa. Va treure el cap la primera escarxofa! Com que ningú l´esperava, la sorpresa va ser grossa. De fet, pensàvem que les escarxoferes no farien res fins la tardor, i això en rampells d´optimisme, perquè ens ho miràvem i ens ho tornàvem a mirar i allò ho vèiem tot molt esquifit. Quan vem descobrir un petit cor de color verd entaforat al mig de les fulles llargues i rugoses de l´escarxofera, clar, ens va fer gràcia.

Aquesta ha estat la primera vegada que a casa s´han plantat escarxofes. D´aquí la improvisació de tot plegat. Les vem plantar fora de temps i les hem deixat tot l´hivern una mica a la mà de Déu, un hivern que ha estat duríssim, de glaçades i nevades. Ens preguntàvem quan apareixerien i nosaltres mateixos fèiem els nostres càlculs i tiràvem cap al llarg, no fós cas.

Cada cop que contemplo les quatre escarxoferes que tenim en rengle, em ve al cap el que em va explicar l´avi el dia que em van robar els pebrots. Per intentar calmar-me, va fer venir l´història d´un pagès de Sant Boi de Llobregat al que li robaven les escarxofes. El pagès estava desesperat, no tant per les escarxofes que li prenien, sino perquè, com qui ho feia no en sabia, li feia malbé la mata.

No fa pas gaire d´aquesta història, em deia l´avi, que m´explicava que per collir les escarxofes, s´ha d´anar en compte i agafar només la més grossa, deixant sempre la que ve al darrera. Si no es fa així, si es cull a tort i a dret i no es deixa aquesta segona, l´escarxofera deixa de fer escarxofes. Son així de senyores, ves. Això sí, si es fa be, la mata dura anys i panys sense parar de donar escarxofes.

El cas és que aquell pobre home a qui espatllaven les escarxoferes, embogit pel disgust de veure perdre la feina de mesos, i qui sap si d´anys, es va plantar una nit al tros amb l´escopeta i quan va veure el lladre aparèixer, encara no s´havia ajupit que li va engegar un tret i el va matar. I el pagès va acabar a la presó. I allí es va suicidar.

Les faves de l´avi

Les faves de l´avi són unes supervivents. I la seva història em té completament fascinada.

Tenien tots els números per no néixer mai. I tot i així, van néixer. Per a elles, créixer ha estat un esforç diari, constant i esgotador. Semblava impossible... I un cop crescudes, van superar ¡una nevada! La història de les faves de l´avi és una història de supervivència.

L´avi va decidir plantar-les un dia d´aquest hivern en que estava ociós. Un matí tranquil, d´aquells de cel net, de mans fredes i galtes escalfades per un solet càlid i acollidor. Matí serè i suau, dels que sembla que no s´hagin d´acabar mai, dels que sembla que el temps es pugui tocar. Va ser en un matí així quan l´avi va creure convenient “posar ordre”, aquesta va ser la seva justificació, a un tros de l´hort que sempre tenim del tot desmanegat, un racó on s´hi amuntegaven rocs, runa, terra, herbes, algun plàstic i ves a saber què més.

He descobert que “posar ordre”, per un pagès com l´avi, poc té a veure amb netejar. Si fós jo la que hagués de “posar ordre”, el més segur és que hagués omplert un parell de sacs i els hagués portat al contenidor. Després ho hagués acabat d´aplanar be i, si m´hagués agafat de bones, fins i tot ho hagués escombrat. Però l´avi no. L´avi va decidir plantar-hi faves. No va omplir cap sac ni va netejar res. Simplement, va plantar-hi faves.

El pare estava que no s´ho creia. Amb les mans el cap li preguntava si no tenia prou tros per plantar aquelles quatre faves.

I és que vist aleshores, el panorama era una mica trist. De fet, la runa no havia desaparegut, sino que havia canviat de forma. Era un munt de terra barrejada amb trossets de coses irreconeixibles des d´on treien el caparró, tot alegres i confiades, quatre fileres de plantetes. El verd de les seves fulles petites i tendres era una pincellada ingènua d´optimisme, tot un exemple de l´atreviment, i valentia, de l´ignorant.

Tot i aquell aliment de runa del que es nutrien les favetes, elles anaven creixent, poc a poc, però animades i segures, dretes i fermes. L´avi les regava a cop de manguera, perquè el tub del gota a gota fins aquest racó no hi arriba i perquè tampoc veia al pare gaire predisposat a construir tot un dispositu temporal per aquella vintena d´arbrets aixerits.

Després van treure flor, aquesta flor exhuberant i seductora que tenen les faves, i fins i tot alguna de precoç ja treia la primera beina. Ben be que allò semblava impossible. I va ser aleshores quan va arribar març i va caure la gran nevada. La neu es va amuntegar sobre les seves llargues fulles, dissenyades per arreplegar llum i deixar-hi lliscar l´aigua, però no per suportar el pes dels milions de flocs que queien sense descans. (Si tomben torres de llum no han de tombar favetes!) Al dia següent, quan va tornar el tímid sol d´hivern, l´avi va tenir un bon desengany. La neu li havia aixafat les faves.

Havien defallit. El pes havia doblegat les fràgils tijes i ara reposaven desmaiades, les unes sobre les altres, del tot exhaustes.

Sorprenentment, amb el temps, el sol i el carinyo de l´avi, que les ha anat a veure cada dia, han tornat. Tot i que hi alguna que altre baixa, la majoria respiren alleugerides i treuen pit, tot contemplant resignades una terra sense recursos i mirant de reüll un cel amenaçador. Elles segueixen creixent i no trigarem gaire en recollir-ne les primeres. Tinc molta curiositat per descobrir-ne el sabor... Serà el sabor de la supervivència.

Cirerers en flor

Ha tornat a Torrelles un dels espectacles més bonics de l´any: els cirerers en flor. Aquí en aquest país ningú en fa cas ni cabàs, però insisteixo, és realment fascinant. Deixa la boca oberta. La flor és d´un blanc immaculat, pur i perfecte. És com si el tros es vestís de núvia.

Vistos des de dalt, semblen camps nevats. Sota el cirerer, es veu un sostre fràgil i delicat de tremoroses fulles blanques, que es desprenen a la primera bufada. I és que si bufa el vent, l´escena pren un dramatisme pres i contingut. Milers de fulles blanques formen un inmens llençol que balla portat per l´aire.

Al Japó els té enstusiasmats. D´aquest espectacle en diuen “sakura” i és un esdeveniment d´interés nacional. Ells organitzen el que anomenen “hanami”, que són trobades multitudinàries sota els àrbres per observar les onades de flors de cirer deixar-se acariciar per la brisa.

Doncs a Torrelles de Llobregat, la floració ha començat aquesta Setmana Santa i s´ha mantingut ben be deu dies. Sota els cirerers no s´hi ha vist ningú, tot un luxe si es compara amb les aglomeracions que es produeixen a d´altres parts del món.

Embafats de calçots

Uau! Quant de temps sense escriure! Sembla que hagi estat hivernant com un ós. Que la meva vena literària hagi estat recluida i ensopida durant aquests mesos, no vol dir que hagi abandonat l´hort ni que s´hagi esfumat la passió pagesa. Qué més voldrien mon pare i mon avi!

Aquest ha estat un hivern de cols, bròquils i calçots. Sobre tot de calçots. N´han sortit tants que ens han faltat diumenges, família i amics per organitzar calçotades. Els darrers, els hem venut. Un calçot més i rebento.

Vem plantar unes cent cebes i, segons els càlculs del pare, haurem arrancat uns 700 calçots. Ole ole! Al principi fa la il·lusió d´un regal de la providència, diví i inesperat. A mesura que les cebes anaven espigant-se, l´avi les anava calçant, cobrint la carn blanca amb la terra i deixant al capdemunt les fulles llargues, cil·líndriques, carnoses i gruixudes. El tros semblava una cabellera esverada. Ens els miràvem amb delit, tot somiant-los, esvelts i estirats, sobre les flames.

L´avi diu que són els millors calçots que ha menjat mai. “Dolços que enamoren”, va sentenciar. Han estat l´alegria de l´hivern. Contemplar l´avi disfrutar com un nen no té preu. La foto de la temporada ha estat veure´l ple de salsa romesco (tot ell un calçot). En portava fins i tot a les ulleres! Al tros, ja només en queden quatre d´esquifits i enfonsats en un mar d´herbes.

Amanida sense ceba

El desengany el vem tenir diumenge passat. Ens han tornat a robar. Ara han estat les cebes. No cebes per fer calçots, sino cebes per amanides i sofregits. De les que són grosses com punys.

Si l´últim que vaig escriure al blog va ser la desgràcia dels pebrots (que encara no he paït del tot), ara el reemprenc amb la bofetada de les cebes. Se´m va quedar la cara desencaixada, cubista. Estic tant emprenyada que diria un disbarat. El pitjor del cas és que les van pendre i no estaven ni tan sols fetes, eren primes i petites. Amb totes 30 no fan ni un sofregit pels macarrons.

En fi... Sort que ha vingut la Inma, una amiga sensacional i molt implicada en la causa pagesa, amb un grapat de llavors per fer tomàquets cor de bou, que diu que són la bomba. Com que som neòfites en el tema i encara no ens hem aprés el calendari del pagés, els hem plantat amb dos mesos de retard. Clar que no ens preocupa en excés: en comptes de recollir-los al juliol, doncs els recollirem al setembre, ves quin problema. El que sí ens té mosca són els robatoris. Estem pensant en portar-nos els gossos i els sacs de dormir i fer acampada al tros. Tallem caps per un bon tomàquet!

Grillats

Ah! I per Sant Josep vem plantar les patates. L´avi em va ensenyar a tallar-les en tres trossos, de dalt abaix, tenint cura dels grills. És una feina entretinguda, però sota el porxo, asseguts i xerrant, de seguida ho vem tenir enllestit. Per plantar-les, feiem un clotet i hi posàvem el tros de patata amb el grill ben dret, apuntant al cel. Després tapàvem “fent un cristall”, tecnicisme de l´avi que vol dir que es cobreix amb suavitat, acompanyant la terra amb el caveguet, sense apretar ni collar.

L´avi no entén com els pagesos d´ara planten les patates. Diu que les talla una màquina que ves a saber si s´hi mira gaire en respectar si els grills van cap a una banda o cap a l´altra. Després, les planten amb un tub, que claven a la terra i hi tiren el tros de patata, que queda enterrat tal com cau, grill amunt grill avall. “Ai senyor”, diu l´avi lentament, tot allargant les as i les os. “Pots contar com deuen sortir aquelles patates...”

Les meves surten aixeridíssimes, com be es pot veure a la foto de dalt.