Embafats de calçots

Uau! Quant de temps sense escriure! Sembla que hagi estat hivernant com un ós. Que la meva vena literària hagi estat recluida i ensopida durant aquests mesos, no vol dir que hagi abandonat l´hort ni que s´hagi esfumat la passió pagesa. Qué més voldrien mon pare i mon avi!

Aquest ha estat un hivern de cols, bròquils i calçots. Sobre tot de calçots. N´han sortit tants que ens han faltat diumenges, família i amics per organitzar calçotades. Els darrers, els hem venut. Un calçot més i rebento.

Vem plantar unes cent cebes i, segons els càlculs del pare, haurem arrancat uns 700 calçots. Ole ole! Al principi fa la il·lusió d´un regal de la providència, diví i inesperat. A mesura que les cebes anaven espigant-se, l´avi les anava calçant, cobrint la carn blanca amb la terra i deixant al capdemunt les fulles llargues, cil·líndriques, carnoses i gruixudes. El tros semblava una cabellera esverada. Ens els miràvem amb delit, tot somiant-los, esvelts i estirats, sobre les flames.

L´avi diu que són els millors calçots que ha menjat mai. “Dolços que enamoren”, va sentenciar. Han estat l´alegria de l´hivern. Contemplar l´avi disfrutar com un nen no té preu. La foto de la temporada ha estat veure´l ple de salsa romesco (tot ell un calçot). En portava fins i tot a les ulleres! Al tros, ja només en queden quatre d´esquifits i enfonsats en un mar d´herbes.

Amanida sense ceba

El desengany el vem tenir diumenge passat. Ens han tornat a robar. Ara han estat les cebes. No cebes per fer calçots, sino cebes per amanides i sofregits. De les que són grosses com punys.

Si l´últim que vaig escriure al blog va ser la desgràcia dels pebrots (que encara no he paït del tot), ara el reemprenc amb la bofetada de les cebes. Se´m va quedar la cara desencaixada, cubista. Estic tant emprenyada que diria un disbarat. El pitjor del cas és que les van pendre i no estaven ni tan sols fetes, eren primes i petites. Amb totes 30 no fan ni un sofregit pels macarrons.

En fi... Sort que ha vingut la Inma, una amiga sensacional i molt implicada en la causa pagesa, amb un grapat de llavors per fer tomàquets cor de bou, que diu que són la bomba. Com que som neòfites en el tema i encara no ens hem aprés el calendari del pagés, els hem plantat amb dos mesos de retard. Clar que no ens preocupa en excés: en comptes de recollir-los al juliol, doncs els recollirem al setembre, ves quin problema. El que sí ens té mosca són els robatoris. Estem pensant en portar-nos els gossos i els sacs de dormir i fer acampada al tros. Tallem caps per un bon tomàquet!

Grillats

Ah! I per Sant Josep vem plantar les patates. L´avi em va ensenyar a tallar-les en tres trossos, de dalt abaix, tenint cura dels grills. És una feina entretinguda, però sota el porxo, asseguts i xerrant, de seguida ho vem tenir enllestit. Per plantar-les, feiem un clotet i hi posàvem el tros de patata amb el grill ben dret, apuntant al cel. Després tapàvem “fent un cristall”, tecnicisme de l´avi que vol dir que es cobreix amb suavitat, acompanyant la terra amb el caveguet, sense apretar ni collar.

L´avi no entén com els pagesos d´ara planten les patates. Diu que les talla una màquina que ves a saber si s´hi mira gaire en respectar si els grills van cap a una banda o cap a l´altra. Després, les planten amb un tub, que claven a la terra i hi tiren el tros de patata, que queda enterrat tal com cau, grill amunt grill avall. “Ai senyor”, diu l´avi lentament, tot allargant les as i les os. “Pots contar com deuen sortir aquelles patates...”

Les meves surten aixeridíssimes, com be es pot veure a la foto de dalt.