Les faves de l´avi

Les faves de l´avi són unes supervivents. I la seva història em té completament fascinada.

Tenien tots els números per no néixer mai. I tot i així, van néixer. Per a elles, créixer ha estat un esforç diari, constant i esgotador. Semblava impossible... I un cop crescudes, van superar ¡una nevada! La història de les faves de l´avi és una història de supervivència.

L´avi va decidir plantar-les un dia d´aquest hivern en que estava ociós. Un matí tranquil, d´aquells de cel net, de mans fredes i galtes escalfades per un solet càlid i acollidor. Matí serè i suau, dels que sembla que no s´hagin d´acabar mai, dels que sembla que el temps es pugui tocar. Va ser en un matí així quan l´avi va creure convenient “posar ordre”, aquesta va ser la seva justificació, a un tros de l´hort que sempre tenim del tot desmanegat, un racó on s´hi amuntegaven rocs, runa, terra, herbes, algun plàstic i ves a saber què més.

He descobert que “posar ordre”, per un pagès com l´avi, poc té a veure amb netejar. Si fós jo la que hagués de “posar ordre”, el més segur és que hagués omplert un parell de sacs i els hagués portat al contenidor. Després ho hagués acabat d´aplanar be i, si m´hagués agafat de bones, fins i tot ho hagués escombrat. Però l´avi no. L´avi va decidir plantar-hi faves. No va omplir cap sac ni va netejar res. Simplement, va plantar-hi faves.

El pare estava que no s´ho creia. Amb les mans el cap li preguntava si no tenia prou tros per plantar aquelles quatre faves.

I és que vist aleshores, el panorama era una mica trist. De fet, la runa no havia desaparegut, sino que havia canviat de forma. Era un munt de terra barrejada amb trossets de coses irreconeixibles des d´on treien el caparró, tot alegres i confiades, quatre fileres de plantetes. El verd de les seves fulles petites i tendres era una pincellada ingènua d´optimisme, tot un exemple de l´atreviment, i valentia, de l´ignorant.

Tot i aquell aliment de runa del que es nutrien les favetes, elles anaven creixent, poc a poc, però animades i segures, dretes i fermes. L´avi les regava a cop de manguera, perquè el tub del gota a gota fins aquest racó no hi arriba i perquè tampoc veia al pare gaire predisposat a construir tot un dispositu temporal per aquella vintena d´arbrets aixerits.

Després van treure flor, aquesta flor exhuberant i seductora que tenen les faves, i fins i tot alguna de precoç ja treia la primera beina. Ben be que allò semblava impossible. I va ser aleshores quan va arribar març i va caure la gran nevada. La neu es va amuntegar sobre les seves llargues fulles, dissenyades per arreplegar llum i deixar-hi lliscar l´aigua, però no per suportar el pes dels milions de flocs que queien sense descans. (Si tomben torres de llum no han de tombar favetes!) Al dia següent, quan va tornar el tímid sol d´hivern, l´avi va tenir un bon desengany. La neu li havia aixafat les faves.

Havien defallit. El pes havia doblegat les fràgils tijes i ara reposaven desmaiades, les unes sobre les altres, del tot exhaustes.

Sorprenentment, amb el temps, el sol i el carinyo de l´avi, que les ha anat a veure cada dia, han tornat. Tot i que hi alguna que altre baixa, la majoria respiren alleugerides i treuen pit, tot contemplant resignades una terra sense recursos i mirant de reüll un cel amenaçador. Elles segueixen creixent i no trigarem gaire en recollir-ne les primeres. Tinc molta curiositat per descobrir-ne el sabor... Serà el sabor de la supervivència.