Feia ja dies que els de casa m´insistien en que collís els pebrots i jo me´n resistia. A mi m´agraden ben vermells i ben carnosos i els que teníem encara eren verds. Els faltava res, ni deu dies, per estar en el seu punt just, amb el color idoni, explosius de tan frescos.
Feia setmanes que me´ls mirava i remirava i me´ls tornava a mirar, esperant pacient l´anhelat moment, amb la mateixa atenció continguda que la d´un caçador que té la presa en el punt de mira. I els pebrots es feien de rogar.
Amb una pell delicada com la d´un nadó, un cop ja verds, els vem haver de tapar amb un sostre de canyes (una mica rústic, això sí), perquè no es cremessin en el seu procés d´envermellir. Després, els anàvem col·locant amb cura per evitar que el sol no els acariciés ni de passada. Ben amagats que els teníem! De la claror i dels intrusos.
I estava realment il·lusionada perquè ja era un compte enrera. Ja havien agafat una to marronós, una barreja graduada entre un verd madur i un ataronjat prematur. Ja quasi be ho teníem...
Però n´hi ha que no són tant exigents com jo.
Perquè no m´ha fet falta esperar més... Perquè me´ls han robat! Els vermells, els marronosos i els verds. Tots han fugit. No en tastaré cap. Quin disgust!
Vaja quina llàstima. El meu avi també té un hortet i té un arbre fruiter que està a prop del camí. Quan les cireres maduren, sempre hi havia una colla de llestos que s'avancen a collir-les quan ningú no els pot veure. Diuen que amb la crisis, els robatoris als horts han augmentat, encara que segur que n'hi ha que no tenen crisis i també els agrada "rampinyar" tot el que poden. Que trist...
ResponEliminaei, potser t'hagessin empatxat, i qui tels ha pispat t'ha fet un favor...
ResponEliminao potser tenia molta ganeta!!!
la propera vegada segur que triomfes...
;)
¿Qué? ¿Has dejado de cultivar=
ResponElimina