Truita de carbassó

És el que he cuinat amb el primer que ha donat el meu hort, que ha estat un carbassó. Si n´haguessin estat més, hagués fet una crema, però amb un de sol, ves, m´he conformat amb una truita, que no està gens malament.

La resta, tot va creixent. Els cogombres comencen a allargar-se; els tomàquets, a engreixar-se; les mongeteres, s´enfilen; les albergínies i les pebroteres, treuen flor; les meloneres, escampen per terra les tendres branques com tentacles; i les cebes, aixequen mandroses els cinc braços com qui es treu el son. Tot en solfa.

També em aconseguit salvar els enciams dels becs insaciables d´aquests ocells de paladar delicat. Ha estat gràcies a l´enginy de l´avi, que està fet tot un McGiver. Amb unes canyes i unes caixes, ha solucionat el tema. Ha aconseguit cobrir els enciams de manera que els ocells, per més que estirin el cap, no arribin a les fulles, i que segueixin rebent la llum del sol. Un artista. També he fet la primera amanida. Són enciams petits, perquè clar, ja vem tenir convidats, però cruixents, frescos i saborosos com els que més.

M´agrada observar com tot viu, es mou, es transforma. Com aquelles tijes tremoroses que vem plantar fa encara no dos meses són ara plantetes fermes, dretes i decidides; com obren fulles d´un pam, com pinten l´hort amb floretes de colors; i com em regalen ja generoses aquestes exquisiteses. En el meu hort, hi tinc la vida.