La temporada de cireres ja s´ha acabat. Cada any, quan el pare em diu “ja em acabat de collir”, em deixa un pèl aixafada. La frase té un gust agredolç. Per una banda, la satisfacció de la feina feta, d´imaginar com les branques recuperen l´alçada alleugerides del pes, com els arbres respiren i es prenen unes merescudes vacances.
Però per altre banda, la nostàlgia d´uns dies divertits i esgotadors, plens d´històries, de cireres, de pols, de cel renaixentista, d´un sol de primavera que suavitza un llebeig mandrós que sempre arriba a mig matí, i acompanyats del moc-moc d´una botzina vella, rovellada i atrotinada que és el cant peculiar del faisà que deixen anar els caçadors per primavera per tal de trobar-lo ben salvatge a la tardor i que es paseja pel tros feliç i un pèl espantat per una llibertat sobtada i sospitosa.
Aquesta temporada ha tingut un mal final. Les darreres cireres, ja massa madures, massa toves, esclafades per la xafogor, han patit la picada d´una mosca punyetera de la qual cap pagès de Torrelles en tenia fins avui constància i que ens les ha podrit ben podrides. Feia llàstima de veure grapats i grapats de cireres, inflades com un dit gros, del tot pancides. Era descoratjador. Emprenyats i resignats, hem deixat les darreres assecar-se dalt dels arbres, impossibles d´agafar i de menjar. Qué difícil és un final feliç.
Per culpa d´una mosca, abandonem cansats, fastiguejats i rondinant sols en veu alta. Però amb la sòlida certesa de que les cireres tornaran fidels l´any que ve. Sempre tornen. Només hem d´esperar.
Fantàstiques fotos, fantàstiques paraules. No deixis d'escriure.
ResponEliminaEns llegim ;)