Collir cireres a Plutó

Tot collint cireres, l´avi no calla. Ens explica com aquells pagesos d´abans s´adormien tranquils sobre els carros després de portar la collita al Born, deixant les regnes al bon entendre d´un matxo fort, però cansat i adormiscat, que ben conscient de que ningú l´escridassava, alentia el pas i s´entretenia pel camí tot menjant herba d´aquí i d´allà. Sumit en un son profund, de qui té la feina feta, poc importava al pagès que es trigués tres o cinc hores en arribar.

El problema venia quan el pagès s´adormia a l´anada i, pel que fós, aquell dia, en comptes d´anar allí on sempre, s´havia d´anar cap a un altre lloc. I ja la tenim liada. El matxo que tira cap on sempre, segur i confiat perquè des de darrera només li arriba un ronc sec i acompasat, tot asserenat. I ai quan es desperta el pagés, esverat per no ser allà on havia de ser, nerviós pel temps que ha perdut i per tot el que encara ha de perdre. Crits i cops al pobre cavall que no sap d´on ve tot aquell terrabestall, que sembla que s´acabi el món, i accelera el pas engoixat i atabalat, bufant i rebufant i amb el cor a mil, com un tambor al que en comptes de picar per fora piquessin per dins i que fa vibrar tot l´animal i el carro i les caixes i el pagès.

I també explica les caravanes que ja es formaven aleshores al juntar-se a Sant Boi els camins de Sant Vicenç dels Horts i de Gavà per anar cap a Barcelona, al Born. “Tot era un carro!”, diu l´avi. Hi ha coses que amb els anys no canvien. Entre tres i quatre hores assegura que estaven per anar de Torrelles a Barcelona. I per tal que el viatge no se´ls fes tan pesat, explica que, molts cops, si es trobaven dos que es coneixien, un pujava al carro de l´altre i posava el seu al darrera, confiant que el matxo els seguís. I així la feien petar.

Tot l´any que enyoro aquest mes i mig en que ajudo al pare i l´avi a collir cireres.

Quan arribo al tros és com si posés un peu a la lluna. Tan lluny de tot i de tothom. Allí entre els cirerers, collint amb cura de no escuar, brallant-me amb les branques que m´esgarrinxen, ajupint-me i enfilant-me, me n´oblido fins i tot de com em dic. És com estar en una altra dimensió. Allí, el pare, l´avi i jo, ben be que podríem ser a Plutó, a l´últim planeta del sistema solar.

I mentre collim, l´avi explica històries que m´encanta escoltar, de persones que hi van ser, que van passar i que ara aparèixen altre cop, aquí a Plutó. Ves qui els hi havia de dir.