El primer tomàquet

Un aconteixement de tal magnitud no podia passar pas desapercebut. Ja ha tret el cap el primer tomàquet i l´he aplaudit amb tant d´entusiasme com un gol del Barça al Real Madrid. De moment, és del tamany del meu dit gros i, segons estimacions del meu avi, podré clavar-li queixalada just després de Sant Joan.

Però no tot són flors i violes en el meu hort, que l´avi ja ha batejat com “el jardí”, per tan arreglat com està. Entre setmana el cuida com si en comptes de crèixer cebes, cogombres i carbassons, hi estiguéssim esperant delicades orquídies.

Tenim problemes.

El més greu és el que pateixen els enciams, o el que queda d´ells, i és la gana insaciable dels ocells. Les primeres fulletes tendres, que havien sortit, aixerides i confiades, obrint-se ben esteses per tal d´arreplegar tot el llum i la humitat, han desaparegut picotejades sense clemència. Només queden dues fileres de sis cors cada una, allí ajeguts, enfosats, espantats i atemorits, i amb aquest estat d´ànim no crec pas que siguin capaços de treure cap fulleta més, no fós cas. En fi, que ens em quedat sense enciams.

Ens em planejat tornar-ho a intentar i li he proposat al pare de tapar els enciams d´alguna manera per tal que aquests becs afamats no puguin arribar al verd tendre. I la meva sugerència l´ha fet somriure, perquè ha recordat com el seu avi (és a dir, el meu besavi, l´avi Pepito), se les va veure i desitjar amb uns ocellots obstinats que se li van menjar les cireres tot i haver-les cobert amb una xarxa. I és que l´avi Pepito va ser dels primers a Torrelles en tenir cirerers i clar, tres que em va plantar, tres que van quedar arrasats a l´instant pel paladar exquisit de les aus salvatges del Baix Llobregat. Ai carai. Va tirar-hi una red, una sobre cada cirerer, per tal de no deixar que els comensals s´ entaulessin còmodament sobre les branques. Però amb el que no contava el meu besavi és amb que se li colessin per sota la xarxa, que no arribava al terra, i continuessin tranquils amb la degustació.

Déu n´hi do amb els ocells, pitjor que els cargols.

L´altre problema, greu fins a cert punt, el tenim a les mongeteres i és el pulgó. El pulgó és realment fastigós. Ja ens havíem vist les cares quan havia intentat destruir les flors que tinc a la terrassa, però la situació dista de ser la mateixa. Fins ara, anava al garden i ruxava el roser amb un esprai que tant mata el pulgó com les formigues com les papallones dels geronis, i ves amb compte no et mati el gat. L´inconvenient de ruxar les mongeteres amb insecticida és que deixen de ser ecològiques. Li he preguntat al pare si algun científic suec amb consciència sostenible s´ha empescat algun remei eco per carregar-se el pulgó i salvar la planta. I el pare m´ha dit que sí, però que costa una barbaritat (uns 400 euros el litre!!) i que no val la pena per la vintena de mongeteres que l´avi i jo tenim enramades.

I ara tinc el dilema de si ruxar aquestes mongeteres que amb prou feina aixequen un pam de terra encara que així deixin de ser ecològiques, o deixar-les morir, retorçades sobre sí mateixes, ofegades per una mà negra de milers de bitxets negres d´un mil·límetre de llarg que corretegen neguitossos uns sobre els altres cruspint-se els brots, les fulles, les branques, la tija... Em sembla que acabaré ruxant, perquè després d´arrencar els cors intimidats i acollonits dels enciams, no em veig amb prou valor per desfer-me d´unes mongeteres que encara no han arribat ni a l´adolescència i que per no tenir no tenen ni una flor.

En definitiva, que en aquest hort que és un jardí, tot el que es belluga ja s´ha col·locat una de les puntes del tovalló al coll de la camisa. Self service.