El roser

La Casa Vella té un roser enorme. És tan salvatge com ella. Ningú en té cura, ningú se´n preocupa, però cada any, per primavera, floreix esplendorós. Té unes branques llarguíssimes, que com ningú poda, s´estiren fins al camí, mandroses i curvades pel pes de fileres de pomposes explosions vermelles.

El conjunt és d´una voluptuositat bellíssima tal que li donaries una queixalada. És un regal sorpresa, que de tan inesperat i improvisat, encara t´enamora més. Però compte! Que no deixa de ser un roser amb espines, tan grosses com les roses. Amb l´avi hem lligat les branques perquè no pengin i no acabin esgarrinxant al pasejant capficat en l´infinit del camí.

Això sí, amb el primer alè de xafogor, les pinzellades de roig intens les trobarem escampades pel terra, les fulles començaran a arronçar-se cruixents i les branques hauran perdut aquesta flexibilitat de gimnasta. I ens n´oblidarem. Fins un dia que busquem una corda per ves a saber què i ens recordem de quan vem lligar aquell roser altiu i majestuós del que ja només queden cuatre branquetes amb un munt d´espines flonges que ja no punxen, que encara estaran lligades amb un llaç sense esma que ni a ell mateix es sosté.

I estic segura que d´aquí un any, quan vagi a engegar el motor per regar, passaré davant del roser i em tornaré a sorprendre i a maravellar del be de Déu de roses que cobreixen la paret gastada de la Casa Vella i la vesteixen i la maquillen amb naturalitat per una festa de primavera que es celebra un cop cada any, any rera any.