El temps perdut

Aquesta setmana he descobert que el meu hort té un enemic més perillós que els ruxats tempestuosos, les gelades matineres o el sol espatarrant que cau com plom i l´aplasta sense pietat. Són uns simpàtics animalons que treunen la banya quan plou, cargols llefiscosos que es tornen bojos per les fulles dels meus cogombres i les d´unes meloneres plantades a darrera hora. Ara ens haurem d´empescar com els fem veure que no són benvinguts en aquesta festa.

I mentre penso en com expulsar als cargols del seu banquet, he fet el que milers de persones més van decidir fer el diumenge 3 de maig per la tarda: anar a veure l´exposició de Joaquim Sorolla al MNAC. Si no fós perquè era el darrer dia hauria donat mitja volta i cap a casa. Mare de Déu quina gentada! Són els quadres que Sorolla va fer per la Hispanic Society of America a principis del segle XX i era el primer cop que es veien a Espanya.

Són pintures enormes on el pintor valencià explica què és Espanya i en retrata les peculiaritats dels seus habitants. El palmar d´Elx, els toros i les processons andaluses, un mercat extremeny, l´àrida Castella, un improvisat mercat del peix en un entorn que be podria ser l´Empordà, etc. La massa de visitants de diumenge a la tarda estava entusiasmada, no només perquè eren quadres de ràpida comprensió, sino també perquè en molts casos hi trobava llocs comuns.

Escoltava com els centenars de persones que m´envoltaven davant de cada quadre hi reconeixien paisatges, vestits, maneres de fer i activitats amb una mirada amb cert regust nostàlgic. Una de les àrees on era quasi bé impossible treure-hi el cap era la que recollia un conjunt de fotografies de l´època, sobre les que havia treballat Sorolla per fer aquests quadres. No era la relació de les imatges amb els quadres el que tenia al personal intrigadíssim i entretingudíssim, era el fet de veure unes imatges com les que un dia els van ensenyar el seus pares o els seus avis abans de deixar el camp per buscar fortuna a la ciutat.

Josep Pla deia que als pagesos els havien enganyat per abandonar les terres i servir de mà d´obra a la industria creixent a la ciutat i engreixar així les butxaques a la burgesia en nom del progrés i el benestar (queda clar el de qui). Les coses no han canviat tant. No se en quin moment vem perdre la realitat de vista i ens vem deixar seduir per promeses de felicitat a pagar en còmodes quotes, que ens tenen lligats a la pota de la cadira d´una oficina on cada dia hem de donar les gràcies per estar allí i no al carrer...

Al quadre Guipúscoa. Els bolos, al centre, com a protagonista total i absoluta, hi ha una jove camperola que somriu al pintor i sedueix a tota la humanitat. Si ella m´ho permetés, entraria en aquell quadre per no sortir-ne més.