Le déjuner sur l´herbe

Ja ha començat la temporada de les cireres. Bufa el llebeig, aixeca les fulles tremoroses i deixa al descobert perles enormes de rubí. Totes aquelles flors blanques que dibuixaven un paisatge nevat s´han convertit en una explosió de vermell intens, en un fruit petit, compacte, dur, sucós, dolç i un pèl àcid.

I si l´espectacle de la flor és millor contemplar-lo des de la distància, en busca d´una bona panoràmica de tota la vall enfarinada, pel de les cireres val la pena acostar-hi la cadira, per extaciar-se davant d´aquest roig turgent i intens, però sobre tot per estirar-hi la mà, clar. Tinc uns amics que no s´ho van voler perdre i els vaig fer pujar a Torrelles de Llobregat per fer un picnic sota els cirerers.

Carai, quin bon gust que té l´entrepà de pernil a l´ombra d´un d´aquests arbres de fullam generós mentre xerrem sobre el quadre que fem, tan despreocupats, ajeguts a la terra sobre esterilles i mantes, plens de pols, l´ampolla de l´aigua que s´escalfa, la llum difuminada que s´escola per entre un sostre ben tupit, els gossos que tot ho ensumen... No ens hagués destorbat ni una explosió nuclear a la vinya del costat.

Allí estàvem, sota els cireres, com dins d´una bombolla. Va ser un moment màgic: Le déjuner sur l´herbe, de Manet. Aquest era el quadre que buscàvem.