El pagès

Ja he recollit les primeres crítiques del blog. Diuen que hi poso massa filosofia, que s´esperaven tomàquets i enciams i es troben amb un rotllo sideral. Les crítiques són dels amics, clar. La família, aguanta amb el que hi ha (ves, la nena...). L´avi es desmarca i coincideix amb els amics i també diu que ho faig massa literari, que tot li sona grandiloqüent. (I què és el record sino la versió grandiloqüent d´un fet?)

Però deixa´l anar a l´avi. L´altre dia passejàvem entre els cirerers i ens trobem un grapat que estaven morts. “Quina llàstima”, dic jo. I respon: “Oh ves, tots ens hem de morir, no...? Això, al menys és el que diuen...” “Com, el què diuen? Que no és pas veritat?”, salto jo sorpresa per aquesta reflexió improvisada que m´ha engaltat i s´ha quedat tan ample. “Oh, no ho se pas jo. No m´he mort pas, encara... Què ho saps tu?”

I va seguir caminant entre el fullam dels cirerers com si allò no anés amb ell. Em va deixar petrificada. Suposo que una dosi tan bèstia de relativisme ve pel fet d´esperar pluja quan fa un sol espatarrant o de tenir fe en dies assoleiats quan no para de ploure, quan una pedregada et fa malver la feina de mesos, quan per més que un s´encomani a tots els sants i estigui de bones amb les deitats, un observa impertèrrit i resignat com en una tarda s´esfondra tant d´esforç i tanta il·lusió. Qui sap, doncs, res de res? En fi, que un savi sempre dubte de tot, fins i tot de la mort.

Què voleu, ser pagès, a diferència d´altres oficis, requereix una interpretació constant de la Natura i dels elements, seguir el seu cicle i estar preparat per fer front a qualsevol contratemps que t´ho engegi tot a dida. El que fa el pagès és ajustar la seva feina, que és conrear i collir, al temps i l´espai. I què som nosaltres sino temps i espai.

Tot és tot, que diuen els poetes. Només cal mirar. I això em fa venir al cap una altra frase boníssima del meu avi que diu que “qui mira, veu”. Explica que la meva àvia, quan anava a collir cireres, sempre estava pendent de si veuria alguna serp. Li feien una por que esgarrifava. “I les veia totes!”, diu l´avi. “Clar. Qui mira, veu. Jo no en veig mai cap”. És gran el meu avi... tan gran que no hi cap.