Per fi aquests ruxats d´abril ens han donat un matí de treva, que l´avi i jo em aprofitat llençant-nos corrent al tros com si fós un ara o mai. La terra encara no era eixuta del tot, però be, l´únic perill que corríem amb tanta humitat era acabar enfangats i enfangar-nos tampoc ens treu el son. De fet, si t´enfangues fent allò que més il·lusió et fa, en multiplica la satisfacció.
Total, que ens hi hem arremengat i, al final, ens hem enfangat menys del que ens esperàvem. El pare ens ho ha deixat tot preparat: ha llaurat la terra i hi ha estés a sobre els tubs del gota a gota. Vist des de fora, sembla una xarxa per pescar balenes sobre un mar de petites i rissades ones marrons.
Un cop al tros, l´avi ha tret les plantetes que havíem de plantar. Hi ha cinc cogombres, cinc carabassons, vint esbergínies, vint pebroteres, quinze tomàquets de penjar i vuit més d´amanida. El cert és que m´esperava un grapat de llavors, però es veu que això ha passat a la història. Ara es venen ja amb la tija i les primeres fulles ja formades, amb arrels i tot, que petites i delicades abracen amb fermesa un grapat de substrat.
Ja el veig que surt de la Casa Vella amb una caixa de cartró on treuen el cap, tímides i tremoroses, tot de fulletes, unes de grosses i d´altres de més discretes, n´hi ha de rodones i n´hi ha de retallades, i totes juntes formen un degradat de verds clarets com si fós d´una aquarel·la.
Els tubs negres ens marquen els rengles. L´avi fa el solc amb l´aixada, jo hi poso la planteta i intento deixar-la ben dreta, amb la il·lusió que així hi continui mentre creixi i fins que es mori.
Com que sóc nova i estic emocionada, mimo els cogombres i els carbassons com si fossin hortènsies, i l´avi se me n´enfot. “No cal que t´hi esmeris tant, dona”, em diu. “No tinguis por que, encara que et quedin ben tortes, elles ja fan per posar-s´hi be”. I té raó, ell i les plantes. Tot i sabent quin és el final del camí, del que es tracta és de seguir-lo amb dignitat i amb el cap tan alt com es pugui. En fi, que ho hem deixat com un jardí.
Un cop tot ha estat enllestit, ho hem regat, segons l´avi, “per espavilar-les, perquè sino queden com músties”. I clar, no les volem pas músties... que no ens passessin després factura.
I després hem marxat, deixant-les allí soles, a l´intemperi, a mercè del sol del migdia, les glaçades de matinada, els xàfegs i alguna que altre calamarsada. Clar que ni tota la tècnica ni tot el saber universal podrien fer res davant les inclemències del temps...
I mentre tornàvem cap a casa he recordat un pasatge de la inmensa 2666 de Roberto Bolaño. Un dels seus personatges, l´Amalfitano, té penjat a l´estenedor un llibre d´aritmètica per veure com les perfectes matemàtiques resisteixen a la fenomenologia meterològica. De fet, la novel·la així ho relata, l´Amalfitano s´inspira en Duchamp, que en una entrevista va dir que disfrutava desacreditant un llibre ple de principis deixant-lo al carrer per tal que “aprengués quatre coses de la vida”.
Doncs així deixava els tomàquets, el pebrots i tot el demés. I així aprenc del meu avi quatre coses de la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada