Xàfegs de primavera

Primer revés a la meva ferma voluntat de ser pagesa. La pluja m´ha tombat les dues primeres temptatives d´anar a plantar. Han estat aquests xàfegs aïllats, que aparèixen per sorpresa i ai de tu que no busquis aixopluc depressa. Fa un sol que esgarrifa, mires a ponent i un cel d´un blau intens t´obliga a mig aclucar els ulls. Tot d´una surt a escena un tro atronador, que fa estrémer el blau del cel i la terra sota els peus, que et deixa amb un aiaiai a la boca i t´obliga a mirar amunt per mostrar-te sobre la testa un nuvolot negre, carregat de mala llet, que sense previ avís llança un llamp, que retalla amb foc l´aire i va a espetegar (gràcies a Déu) sobre un turonet, lligant per uns segons lo diví amb lo humà.

I plou. Un bon xàfeg. Dels de pluja fina, que pica de manera discreta, pero constant, sobre les fulles del cirerers, repica sobre la terra recent llaurada, les pedres, les pedretes i les herbes del camí. Un repic i repicar suau, sigilós i ràpid que crea sense pretendre-ho curiosos ritmes i armonies, una música improvisada amb la que la Natura té cura de fer-te oblidar-te el disgust d´avui no poder plantar les tomaqueres. El més sorprenent de tot plegat és que tornes a mirar a ponent, per assegura-te´n que no flipaves veient un cel despullat, i constates satisfet i abrumat que sí, que allí continua, i que aquest nuvolot negre, robust i ple de llamps i trons el gep, li guanya terreny en aquest batalla celestial.

I sospires i et resignes.

Arronço les espatlles quan el meu avi em diu que anem a aixoplug. I des de l´interior d´una de les estances de la Casa Vella, la masia de casa, vella i atrotinada, on ens em posat a cobert, contemplem la pluja inmersos en el seu silenci musical. Estem quasi be a les fosques, només deixem entrar la tènue llum de l´exterior per una de les fulles del portaló del carrer, que em deixat oberta. Miro distreta la fulla de la porta, que com tota la casa, acusa el pas dels anys i de les inclemències del temps. Corcada i amb la pintura esquinçada intenta fer la seva feina amb una dignitat que ja no té.

L´avi i el pare s´ho miren com si ves... coses que passen. Demà hi tornarem, si hi ha més dies que llonganisses, no s´hi pot fer res. No perden ni un segon en queixar-se. Ni tan sols un renec. Tampoc els sorprén el meu disgust i, amb els ulls clavats a la porta i la mirada dins no se on, el pare em diu: “¿No volies ser pagesa, tu?”

Em esperat a que parés de ploure, em deixat passar una mitja horeta més per assegurar-nos-en i em sortit del nostre amagatall per tornar xino xano cap a casa acompanyats del perfum del verd mullat. Jo amb el cap baix.