Els cirerers florits

Ara és el moment màgic: el dels cirerers en flor. Els japonesos s´hi tornen bojos i plasmen en dibuixos i gravats els núvols de delicats pètals blancs que el vent arrossega... i aquí, ves, ni fu ni fa...

Veure un arbre blanc, com si portés un barret de cotó, ja és de per sí espectacular. Contemplar tot un camp de cirerers nevat sota el sol suau de finals de març i principis d´abril, de llum encara matisada, és per quedar-hi ben encantat. Però quan tot d´una, s´aixeca una mica de vent i els fràgils flocs es desprenen de les fines branques i corren a través dels arbres, cap al cel... per després caure finalment a terra, en un caure sostingut, assossegat, tranquil, fins formar un enorme catifa blanca... és per cobrar-hi entrada!

És un espectacle d´una sensibilitat i una delicadesa excepcional. La resignació alegre amb la que els pètals, d´una blancor neta i pura, es desprenen de l´arbre que els sostè i formen aquests gruixos blancs que es mouen a l´atzar sobre una onada de vent és d´una armonia perfecte, matemàtica, deixada anar sobre el ritme improvisat de l´aire. És la viva imatge d´aquest ordre caòtic que és la Natura.

A casa, tenim cireres. A Torrelles de Llobregat, de fet, el que hi ha són cirerers. El meu pare sempre explica que abans (quan diu “abans” es refereix a abans-abans, és un temps incert que be pot ser al segle XIX... o inclús abans) hi havia vinya, ceps de raïm per fer vi, però la terra no tenia prou força i donava un vi amb poc grau. No deuria ser dolent, però tampoc els deuria treure el fred.

El cas és que amb el pas despiatat de la fil·loxera, un insecte que fa un mil·limetre de llarg, però que té un poder de destruir vinyes imparable, incansable i ferm com milers de tancs, els pagesos de Torrelles van deixar còrrer el vinet aquest que feien, van arrencar els ceps i hi van plantar cirerers.

I allí s´hi estan desde fa més d´un segle. Floreixen per primavera, donen fruit a mitjans de maig i després de Sant Joan qui no ho té tot collit, poc li queda.