Jo vull ser pagesa. Provinc d´una llarga (llarguíssima) saga de pagesos. I m´encanta formar part, com be deia Josep Pla, d´aquesta espècie antiquíssima en vies d´extinció que són els pagesos catalans. I sí, estem en vies d´extinció i la raó és clara i senzilla: som incapaços d´adaptar-nos al medi. Així, de la mateixa manera que van caure els dinosaures, caurem nosaltres, fets i deixats estar, que no acabem d´encaixar en aquest escenari global, de grans corporacions i grans cadenes de supermercats.
El cas és que, no se sap ben be com, encara n´hi ha uns quants que volten per aquí. Entre ells, el meu pare i el meu avi, que cada cop que els dic que jo el que vull és ser pagesa se´ls fa un nus a l´estòmac. Al principi, em miraven de reüll amb un mig somriure d´aquells que volen dir, “què li ha picat a aquesta?”. Després, ja no somreien i es miraven entre ells, aixecant les celles i alçant les espatlles, dient-se que tard o d´hora se´m passaria la fal·lera. Però en veure la meva insistència, ja espantats, m´han recomenat que ni se m´acudeixi deixar la feina en un despatx de Barcelona.
Però seguiexo donant la vara. L´altre dia, ja cansats d´escoltar la meva teoria de perquè l´agricultura és el futur d´aquest món de marques i marquetes en el que ja no sabem què dimonis mengem, van mirar-se l´un a l´altre i sense dir-se res (ells parlen poc, però s´entenen perfectament), van deliberar i van arribar a una solució.
Per no treure´m la il·lusió i per tal de que calli i me n´adoni de la duresa del treball del camp i de les tonteries que dic, se´ls ha ocorregut cedir-me un petit troç de terra per tal que m´hi entretingui. El meu avi s´ha compromés inclús a ajudar-me en la tasca i s´ha autodeclarat el meu soci. Els nostres plans són plantar 25 tomaqueres, 25 pebroteres, 25 esbargínies i 25 mongeteres. Ens hi posarem ara a l´abril. Seré pagesa. Pagesa de cap de setmana, això sí. Però tot és començar en aquesta vida.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada