El tros

Aquest és el tros que m´ha deixat el meu pare perquè conrei. Estic tant il·lusionada que conto els dies com si fós Reis.

A més tinc el millor soci, que és el meu avi. Quin fitxatge!! En els més de 80 anys que té no ha fet res més que conrear, ha dedicat la seva vida al camp i a mi em sembla que és tan interessant com la d´un mestre artesà. La seva feina em sembla del més sofisticadíssim. Ell és capaç de que la terra doni fruits, té cura de les plantes com un orfebre de la més fina joieria. I les fa crèxier, formoses, voluptuoses, carnoses. I elles responen amb unes mongetes, uns tomàquets, uns pebrots... carai! Sabrossíssims...

La de pagès és una feina que requereix constància i esforç, però també d´un do especial, d´una intuició màgica per saber reconèxier, per exemple, quan un vent porta pluja. És també una professió que requereix molta moltíssima paciència i saber resignar-se quan el clima t´aixafa la guitarra. Vés, no he vist mai ningú que després de ser derrotat per la providència hi torni i ho faci amb la mateixa fal·lera i il·lusió del primer dia. Ben be que s´ha de nèxier.

En fi, que tinc moltes ganes, el tros i un soci de primera divisió.