Els purificats

Un dia d´aquells en que collíem cireres, l´avi em va parlar d´un tipus de pagès del que en desconeixia l´existència: el purificat. Be, el nom és un estirabot de l´avi, que ell de seguida així ho engalta. Si hagués de trobar l´equivalència al català estàndard, diria que amb purificats, el que l´avi vol dir és puristes o, potser, perfeccionistes. Però, com aquí qui sap alguna cosa és el pagès, si el pagès diu purificats, ves què l´he de contradir jo, pagesa neòfita de cap de setmana.

Els purificats doncs són uns pagesos que caven cap enrera per no deixar petjades, que col·loquen les mongetes a la caixa una per una, que cuiden l´hort com jardiners de Buckingham Palace. El meu avi és dels que va per feina i no està per donar més valor artístic a l´ofici del que ja de per sí té. El pare és igual, un pèl barroer, i em diuen que el besvai també ho era. Com que queda clar que jo no puc escapar a qui sóc ni d´on vinc, doncs em faig creus de que hi hagi pagesos purificats. Em costa de creure.

I m´explica l´avi que ja pocs en queden que siguin així. Diu que a Torrelles de Llobregat només en queda un, a qui se li fa de nit al tros, que pateix quan se li trenca un brot, que omple les caixes amb la precisió d´un rellotger, que mai té pressa i que, amb tanta cura per tot, tanta delicadesa i tanta parsimònia, posa nerviós un mort. Se´m fa entranyable.