La transformació de la matèria

Si hi ha un tema que m´obsessiona des de fa temps és el de la transformació de la matèria. Recordeu allò de que la matèria no mor, sino que es transforma? Doncs és al que em refereixo... i crec que és un dels motius pels que m´entusiasme tant jugar a ser pagesa (tant de bo algun dia ho arribés a ser).

És per això que tinc deliri en detectar el rastre del temps als llocs o als objectes: la fusta corcada i envellida, els troncs nuosos, el brot que tot just ha aparegut, el fullam estés al camí, el camí obert pel pas, l´herba que tot ho cobreix, l´heura que tot ho amaga, el blanc trencat, el balancí de l´àvia, l´encaix de la besàvia, la roba un pèl esfilagarsada, el terra que cruixeix, els llibres groguencs que fan olor a pols, la pintura apagada, les pedres arrodonides, les cloïsses buides de la platja, les arrugues a la cara, un núvol esquinçat... Què se jo! Totes aquestes coses que no valen res, però que són un món, simplement, perquè ens recorden què som.

A vegades em pregunto quants cops haurà plantat el pare el tros on ara planto jo. I abans del pare, l´avi, el besavi... i així fins als segles dels segles, amén. Mare de Déu! Sempre remenant el mateix tros de terra, una i altre vegada.

I en això he estat distreta aquests dies, des de que fullejant el llibre El horticultor autosuficiente, d´en John Seymour (meravelloses les il·lustracions), em vaig topar amb la següent frase:

“Toda la vida terrestre procede del suelo y vuelve a él. Y toda la muerte terrestre vuelve a la vida a través de él, ya que la materia orgánica en descomposición contiene casi todos los nutrientes que las plantas necesitan. El buen hortelano debe respetar ese ciclo natural y conseguir de ese modo que el suelo de su parcela permanezca siempre vivo y fértil”.

Quina gran responsabilitat la del pagès!

Sorpresa!

La setmana passada vem tenir una sorpresa. Va treure el cap la primera escarxofa! Com que ningú l´esperava, la sorpresa va ser grossa. De fet, pensàvem que les escarxoferes no farien res fins la tardor, i això en rampells d´optimisme, perquè ens ho miràvem i ens ho tornàvem a mirar i allò ho vèiem tot molt esquifit. Quan vem descobrir un petit cor de color verd entaforat al mig de les fulles llargues i rugoses de l´escarxofera, clar, ens va fer gràcia.

Aquesta ha estat la primera vegada que a casa s´han plantat escarxofes. D´aquí la improvisació de tot plegat. Les vem plantar fora de temps i les hem deixat tot l´hivern una mica a la mà de Déu, un hivern que ha estat duríssim, de glaçades i nevades. Ens preguntàvem quan apareixerien i nosaltres mateixos fèiem els nostres càlculs i tiràvem cap al llarg, no fós cas.

Cada cop que contemplo les quatre escarxoferes que tenim en rengle, em ve al cap el que em va explicar l´avi el dia que em van robar els pebrots. Per intentar calmar-me, va fer venir l´història d´un pagès de Sant Boi de Llobregat al que li robaven les escarxofes. El pagès estava desesperat, no tant per les escarxofes que li prenien, sino perquè, com qui ho feia no en sabia, li feia malbé la mata.

No fa pas gaire d´aquesta història, em deia l´avi, que m´explicava que per collir les escarxofes, s´ha d´anar en compte i agafar només la més grossa, deixant sempre la que ve al darrera. Si no es fa així, si es cull a tort i a dret i no es deixa aquesta segona, l´escarxofera deixa de fer escarxofes. Son així de senyores, ves. Això sí, si es fa be, la mata dura anys i panys sense parar de donar escarxofes.

El cas és que aquell pobre home a qui espatllaven les escarxoferes, embogit pel disgust de veure perdre la feina de mesos, i qui sap si d´anys, es va plantar una nit al tros amb l´escopeta i quan va veure el lladre aparèixer, encara no s´havia ajupit que li va engegar un tret i el va matar. I el pagès va acabar a la presó. I allí es va suicidar.

Les faves de l´avi

Les faves de l´avi són unes supervivents. I la seva història em té completament fascinada.

Tenien tots els números per no néixer mai. I tot i així, van néixer. Per a elles, créixer ha estat un esforç diari, constant i esgotador. Semblava impossible... I un cop crescudes, van superar ¡una nevada! La història de les faves de l´avi és una història de supervivència.

L´avi va decidir plantar-les un dia d´aquest hivern en que estava ociós. Un matí tranquil, d´aquells de cel net, de mans fredes i galtes escalfades per un solet càlid i acollidor. Matí serè i suau, dels que sembla que no s´hagin d´acabar mai, dels que sembla que el temps es pugui tocar. Va ser en un matí així quan l´avi va creure convenient “posar ordre”, aquesta va ser la seva justificació, a un tros de l´hort que sempre tenim del tot desmanegat, un racó on s´hi amuntegaven rocs, runa, terra, herbes, algun plàstic i ves a saber què més.

He descobert que “posar ordre”, per un pagès com l´avi, poc té a veure amb netejar. Si fós jo la que hagués de “posar ordre”, el més segur és que hagués omplert un parell de sacs i els hagués portat al contenidor. Després ho hagués acabat d´aplanar be i, si m´hagués agafat de bones, fins i tot ho hagués escombrat. Però l´avi no. L´avi va decidir plantar-hi faves. No va omplir cap sac ni va netejar res. Simplement, va plantar-hi faves.

El pare estava que no s´ho creia. Amb les mans el cap li preguntava si no tenia prou tros per plantar aquelles quatre faves.

I és que vist aleshores, el panorama era una mica trist. De fet, la runa no havia desaparegut, sino que havia canviat de forma. Era un munt de terra barrejada amb trossets de coses irreconeixibles des d´on treien el caparró, tot alegres i confiades, quatre fileres de plantetes. El verd de les seves fulles petites i tendres era una pincellada ingènua d´optimisme, tot un exemple de l´atreviment, i valentia, de l´ignorant.

Tot i aquell aliment de runa del que es nutrien les favetes, elles anaven creixent, poc a poc, però animades i segures, dretes i fermes. L´avi les regava a cop de manguera, perquè el tub del gota a gota fins aquest racó no hi arriba i perquè tampoc veia al pare gaire predisposat a construir tot un dispositu temporal per aquella vintena d´arbrets aixerits.

Després van treure flor, aquesta flor exhuberant i seductora que tenen les faves, i fins i tot alguna de precoç ja treia la primera beina. Ben be que allò semblava impossible. I va ser aleshores quan va arribar març i va caure la gran nevada. La neu es va amuntegar sobre les seves llargues fulles, dissenyades per arreplegar llum i deixar-hi lliscar l´aigua, però no per suportar el pes dels milions de flocs que queien sense descans. (Si tomben torres de llum no han de tombar favetes!) Al dia següent, quan va tornar el tímid sol d´hivern, l´avi va tenir un bon desengany. La neu li havia aixafat les faves.

Havien defallit. El pes havia doblegat les fràgils tijes i ara reposaven desmaiades, les unes sobre les altres, del tot exhaustes.

Sorprenentment, amb el temps, el sol i el carinyo de l´avi, que les ha anat a veure cada dia, han tornat. Tot i que hi alguna que altre baixa, la majoria respiren alleugerides i treuen pit, tot contemplant resignades una terra sense recursos i mirant de reüll un cel amenaçador. Elles segueixen creixent i no trigarem gaire en recollir-ne les primeres. Tinc molta curiositat per descobrir-ne el sabor... Serà el sabor de la supervivència.

Cirerers en flor

Ha tornat a Torrelles un dels espectacles més bonics de l´any: els cirerers en flor. Aquí en aquest país ningú en fa cas ni cabàs, però insisteixo, és realment fascinant. Deixa la boca oberta. La flor és d´un blanc immaculat, pur i perfecte. És com si el tros es vestís de núvia.

Vistos des de dalt, semblen camps nevats. Sota el cirerer, es veu un sostre fràgil i delicat de tremoroses fulles blanques, que es desprenen a la primera bufada. I és que si bufa el vent, l´escena pren un dramatisme pres i contingut. Milers de fulles blanques formen un inmens llençol que balla portat per l´aire.

Al Japó els té enstusiasmats. D´aquest espectacle en diuen “sakura” i és un esdeveniment d´interés nacional. Ells organitzen el que anomenen “hanami”, que són trobades multitudinàries sota els àrbres per observar les onades de flors de cirer deixar-se acariciar per la brisa.

Doncs a Torrelles de Llobregat, la floració ha començat aquesta Setmana Santa i s´ha mantingut ben be deu dies. Sota els cirerers no s´hi ha vist ningú, tot un luxe si es compara amb les aglomeracions que es produeixen a d´altres parts del món.

Embafats de calçots

Uau! Quant de temps sense escriure! Sembla que hagi estat hivernant com un ós. Que la meva vena literària hagi estat recluida i ensopida durant aquests mesos, no vol dir que hagi abandonat l´hort ni que s´hagi esfumat la passió pagesa. Qué més voldrien mon pare i mon avi!

Aquest ha estat un hivern de cols, bròquils i calçots. Sobre tot de calçots. N´han sortit tants que ens han faltat diumenges, família i amics per organitzar calçotades. Els darrers, els hem venut. Un calçot més i rebento.

Vem plantar unes cent cebes i, segons els càlculs del pare, haurem arrancat uns 700 calçots. Ole ole! Al principi fa la il·lusió d´un regal de la providència, diví i inesperat. A mesura que les cebes anaven espigant-se, l´avi les anava calçant, cobrint la carn blanca amb la terra i deixant al capdemunt les fulles llargues, cil·líndriques, carnoses i gruixudes. El tros semblava una cabellera esverada. Ens els miràvem amb delit, tot somiant-los, esvelts i estirats, sobre les flames.

L´avi diu que són els millors calçots que ha menjat mai. “Dolços que enamoren”, va sentenciar. Han estat l´alegria de l´hivern. Contemplar l´avi disfrutar com un nen no té preu. La foto de la temporada ha estat veure´l ple de salsa romesco (tot ell un calçot). En portava fins i tot a les ulleres! Al tros, ja només en queden quatre d´esquifits i enfonsats en un mar d´herbes.

Amanida sense ceba

El desengany el vem tenir diumenge passat. Ens han tornat a robar. Ara han estat les cebes. No cebes per fer calçots, sino cebes per amanides i sofregits. De les que són grosses com punys.

Si l´últim que vaig escriure al blog va ser la desgràcia dels pebrots (que encara no he paït del tot), ara el reemprenc amb la bofetada de les cebes. Se´m va quedar la cara desencaixada, cubista. Estic tant emprenyada que diria un disbarat. El pitjor del cas és que les van pendre i no estaven ni tan sols fetes, eren primes i petites. Amb totes 30 no fan ni un sofregit pels macarrons.

En fi... Sort que ha vingut la Inma, una amiga sensacional i molt implicada en la causa pagesa, amb un grapat de llavors per fer tomàquets cor de bou, que diu que són la bomba. Com que som neòfites en el tema i encara no ens hem aprés el calendari del pagés, els hem plantat amb dos mesos de retard. Clar que no ens preocupa en excés: en comptes de recollir-los al juliol, doncs els recollirem al setembre, ves quin problema. El que sí ens té mosca són els robatoris. Estem pensant en portar-nos els gossos i els sacs de dormir i fer acampada al tros. Tallem caps per un bon tomàquet!

Grillats

Ah! I per Sant Josep vem plantar les patates. L´avi em va ensenyar a tallar-les en tres trossos, de dalt abaix, tenint cura dels grills. És una feina entretinguda, però sota el porxo, asseguts i xerrant, de seguida ho vem tenir enllestit. Per plantar-les, feiem un clotet i hi posàvem el tros de patata amb el grill ben dret, apuntant al cel. Després tapàvem “fent un cristall”, tecnicisme de l´avi que vol dir que es cobreix amb suavitat, acompanyant la terra amb el caveguet, sense apretar ni collar.

L´avi no entén com els pagesos d´ara planten les patates. Diu que les talla una màquina que ves a saber si s´hi mira gaire en respectar si els grills van cap a una banda o cap a l´altra. Després, les planten amb un tub, que claven a la terra i hi tiren el tros de patata, que queda enterrat tal com cau, grill amunt grill avall. “Ai senyor”, diu l´avi lentament, tot allargant les as i les os. “Pots contar com deuen sortir aquelles patates...”

Les meves surten aixeridíssimes, com be es pot veure a la foto de dalt.

M´han robat els pebrots!

Feia ja dies que els de casa m´insistien en que collís els pebrots i jo me´n resistia. A mi m´agraden ben vermells i ben carnosos i els que teníem encara eren verds. Els faltava res, ni deu dies, per estar en el seu punt just, amb el color idoni, explosius de tan frescos.

Feia setmanes que me´ls mirava i remirava i me´ls tornava a mirar, esperant pacient l´anhelat moment, amb la mateixa atenció continguda que la d´un caçador que té la presa en el punt de mira. I els pebrots es feien de rogar.

Amb una pell delicada com la d´un nadó, un cop ja verds, els vem haver de tapar amb un sostre de canyes (una mica rústic, això sí), perquè no es cremessin en el seu procés d´envermellir. Després, els anàvem col·locant amb cura per evitar que el sol no els acariciés ni de passada. Ben amagats que els teníem! De la claror i dels intrusos.

I estava realment il·lusionada perquè ja era un compte enrera. Ja havien agafat una to marronós, una barreja graduada entre un verd madur i un ataronjat prematur. Ja quasi be ho teníem...

Però n´hi ha que no són tant exigents com jo.

Perquè no m´ha fet falta esperar més... Perquè me´ls han robat! Els vermells, els marronosos i els verds. Tots han fugit. No en tastaré cap. Quin disgust!

La prunera

Tinc l´hort esplendorós. És un festival.

I ara que tot rutlla, que tenim albergínies i pebrots per fer cada dia escalivada, cogombres per parar un carro, que ja no sabem de quina altre manera cuinar les mongetes, que ens afartem de tomàquets, amanides, gaspatxos i crema de carbassó... Ara el pare em parla de la segona fase: de plantar el següent torn, del que collirem a la tardor.

I no s´atura aquí. També pensa en el que plantarem després, quan un cop tot això que ara produeix sense descans, s´esgoti. I em parla de l´octubre i del novembre i del que creixarà a l´hivern, enmig del fred rigorós del desembre i del gener. I me l´escolto fascinada intentant seguir el fil previsor de tot aquest munt de canvis. I miro l´hort i l´imagino a la tardor i a l´hivern, amb calçots, mongetes seques, espinacs i coliflors; i les patates que plantarem al febrer; i el munt de pebrots i carbassons, inclús de melons, que vindran el proper estiu.

I mentre veig passar l´esdevinir de paisatges que s´han d´anar succeint en aquest petit tros, la meva mirada topa amb la prunera de la Casa Vella. És una prunera enorme, que vigila amb sobirania l´hort. Inamobible, ferma, segura, grossa, majestuosa i pesada. L´avi assegura que ja hi era quan ell era petit. Per davant seu passen, any rera any, tomaqueres, mongeteres, carbassoneres i tota hortalissa que toqui plantar, i ella contempla amb la humiltat del pacient aquestes vides efímeres que tal com venen se´n van.

I persisteix allí, servint-nos ara d´aixopluc d´aquest sol espatarrant d´agost que ens fregeix les idees i ens crema la pell amb un ombra generosa i fidel. Li toco el tronc i puc sentir-ne un respirar serè de qui sap que ha de viure l´eternitat. Prenc de la branca una de les seves prunes grogues, dolces i madures que es desfan com mermelada. En un parell de setmanes ja no n´hi hauran. El fred la despullarà i, amb físic robust i posat fràgil, allí seguirà a l´aguait de l´hort contemplant els ritmes i les cadències del pas de les hores.

En un cop de genialitat, els pagesos de casa hi van posar a sota una cadira. Així, la podem acompanyar una estona.