dissabte, 25 d’abril del 2009

Arremangar-s´hi


Per fi aquests ruxats d´abril ens han donat un matí de treva, que l´avi i jo em aprofitat llençant-nos corrent al tros com si fós un ara o mai. La terra encara no era eixuta del tot, però be, l´únic perill que corríem amb tanta humitat era acabar enfangats i enfangar-nos tampoc ens treu el son. De fet, si t´enfangues fent allò que més il·lusió et fa, en multiplica la satisfacció.

Total, que ens hi hem arremengat i, al final, ens hem enfangat menys del que ens esperàvem. El pare ens ho ha deixat tot preparat: ha llaurat la terra i hi ha estés a sobre els tubs del gota a gota. Vist des de fora, sembla una xarxa per pescar balenes sobre un mar de petites i rissades ones marrons.

Un cop al tros, l´avi ha tret les plantetes que havíem de plantar. Hi ha cinc cogombres, cinc carabassons, vint esbergínies, vint pebroteres, quinze tomàquets de penjar i vuit més d´amanida. El cert és que m´esperava un grapat de llavors, però es veu que això ha passat a la història. Ara es venen ja amb la tija i les primeres fulles ja formades, amb arrels i tot, que petites i delicades abracen amb fermesa un grapat de substrat.

Ja el veig que surt de la Casa Vella amb una caixa de cartró on treuen el cap, tímides i tremoroses, tot de fulletes, unes de grosses i d´altres de més discretes, n´hi ha de rodones i n´hi ha de retallades, i totes juntes formen un degradat de verds clarets com si fós d´una aquarel·la.

Els tubs negres ens marquen els rengles. L´avi fa el solc amb l´aixada, jo hi poso la planteta i intento deixar-la ben dreta, amb la il·lusió que així hi continui mentre creixi i fins que es mori.

Com que sóc nova i estic emocionada, mimo els cogombres i els carbassons com si fossin hortènsies, i l´avi se me n´enfot. “No cal que t´hi esmeris tant, dona”, em diu. “No tinguis por que, encara que et quedin ben tortes, elles ja fan per posar-s´hi be”. I té raó, ell i les plantes. Tot i sabent quin és el final del camí, del que es tracta és de seguir-lo amb dignitat i amb el cap tan alt com es pugui. En fi, que ho hem deixat com un jardí.

Un cop tot ha estat enllestit, ho hem regat, segons l´avi, “per espavilar-les, perquè sino queden com músties”. I clar, no les volem pas músties... que no ens passessin després factura.

I després hem marxat, deixant-les allí soles, a l´intemperi, a mercè del sol del migdia, les glaçades de matinada, els xàfegs i alguna que altre calamarsada. Clar que ni tota la tècnica ni tot el saber universal podrien fer res davant les inclemències del temps...

I mentre tornàvem cap a casa he recordat un pasatge de la inmensa 2666 de Roberto Bolaño. Un dels seus personatges, l´Amalfitano, té penjat a l´estenedor un llibre d´aritmètica per veure com les perfectes matemàtiques resisteixen a la fenomenologia meterològica. De fet, la novel·la així ho relata, l´Amalfitano s´inspira en Duchamp, que en una entrevista va dir que disfrutava desacreditant un llibre ple de principis deixant-lo al carrer per tal que “aprengués quatre coses de la vida”.

Doncs així deixava els tomàquets, el pebrots i tot el demés. I així aprenc del meu avi quatre coses de la vida.

diumenge, 19 d’abril del 2009

Xàfegs de primavera

Primer revés a la meva ferma voluntat de ser pagesa. La pluja m´ha tombat les dues primeres temptatives d´anar a plantar. Han estat aquests xàfegs aïllats, que aparèixen per sorpresa i ai de tu que no busquis aixopluc depressa. Fa un sol que esgarrifa, mires a ponent i un cel d´un blau intens t´obliga a mig aclucar els ulls. Tot d´una surt a escena un tro atronador, que fa estrémer el blau del cel i la terra sota els peus, que et deixa amb un aiaiai a la boca i t´obliga a mirar amunt per mostrar-te sobre la testa un nuvolot negre, carregat de mala llet, que sense previ avís llança un llamp, que retalla amb foc l´aire i va a espetegar (gràcies a Déu) sobre un turonet, lligant per uns segons lo diví amb lo humà.

I plou. Un bon xàfeg. Dels de pluja fina, que pica de manera discreta, pero constant, sobre les fulles del cirerers, repica sobre la terra recent llaurada, les pedres, les pedretes i les herbes del camí. Un repic i repicar suau, sigilós i ràpid que crea sense pretendre-ho curiosos ritmes i armonies, una música improvisada amb la que la Natura té cura de fer-te oblidar-te el disgust d´avui no poder plantar les tomaqueres. El més sorprenent de tot plegat és que tornes a mirar a ponent, per assegura-te´n que no flipaves veient un cel despullat, i constates satisfet i abrumat que sí, que allí continua, i que aquest nuvolot negre, robust i ple de llamps i trons el gep, li guanya terreny en aquest batalla celestial.

I sospires i et resignes.

Arronço les espatlles quan el meu avi em diu que anem a aixoplug. I des de l´interior d´una de les estances de la Casa Vella, la masia de casa, vella i atrotinada, on ens em posat a cobert, contemplem la pluja inmersos en el seu silenci musical. Estem quasi be a les fosques, només deixem entrar la tènue llum de l´exterior per una de les fulles del portaló del carrer, que em deixat oberta. Miro distreta la fulla de la porta, que com tota la casa, acusa el pas dels anys i de les inclemències del temps. Corcada i amb la pintura esquinçada intenta fer la seva feina amb una dignitat que ja no té.

L´avi i el pare s´ho miren com si ves... coses que passen. Demà hi tornarem, si hi ha més dies que llonganisses, no s´hi pot fer res. No perden ni un segon en queixar-se. Ni tan sols un renec. Tampoc els sorprén el meu disgust i, amb els ulls clavats a la porta i la mirada dins no se on, el pare em diu: “¿No volies ser pagesa, tu?”

Em esperat a que parés de ploure, em deixat passar una mitja horeta més per assegurar-nos-en i em sortit del nostre amagatall per tornar xino xano cap a casa acompanyats del perfum del verd mullat. Jo amb el cap baix.

dilluns, 6 d’abril del 2009

Els cirerers florits

Ara és el moment màgic: el dels cirerers en flor. Els japonesos s´hi tornen bojos i plasmen en dibuixos i gravats els núvols de delicats pètals blancs que el vent arrossega... i aquí, ves, ni fu ni fa...

Veure un arbre blanc, com si portés un barret de cotó, ja és de per sí espectacular. Contemplar tot un camp de cirerers nevat sota el sol suau de finals de març i principis d´abril, de llum encara matisada, és per quedar-hi ben encantat. Però quan tot d´una, s´aixeca una mica de vent i els fràgils flocs es desprenen de les fines branques i corren a través dels arbres, cap al cel... per després caure finalment a terra, en un caure sostingut, assossegat, tranquil, fins formar un enorme catifa blanca... és per cobrar-hi entrada!

És un espectacle d´una sensibilitat i una delicadesa excepcional. La resignació alegre amb la que els pètals, d´una blancor neta i pura, es desprenen de l´arbre que els sostè i formen aquests gruixos blancs que es mouen a l´atzar sobre una onada de vent és d´una armonia perfecte, matemàtica, deixada anar sobre el ritme improvisat de l´aire. És la viva imatge d´aquest ordre caòtic que és la Natura.

A casa, tenim cireres. A Torrelles de Llobregat, de fet, el que hi ha són cirerers. El meu pare sempre explica que abans (quan diu “abans” es refereix a abans-abans, és un temps incert que be pot ser al segle XIX... o inclús abans) hi havia vinya, ceps de raïm per fer vi, però la terra no tenia prou força i donava un vi amb poc grau. No deuria ser dolent, però tampoc els deuria treure el fred.

El cas és que amb el pas despiatat de la fil·loxera, un insecte que fa un mil·limetre de llarg, però que té un poder de destruir vinyes imparable, incansable i ferm com milers de tancs, els pagesos de Torrelles van deixar còrrer el vinet aquest que feien, van arrencar els ceps i hi van plantar cirerers.

I allí s´hi estan desde fa més d´un segle. Floreixen per primavera, donen fruit a mitjans de maig i després de Sant Joan qui no ho té tot collit, poc li queda.

dimecres, 1 d’abril del 2009

El tros


Aquest és el tros que m´ha deixat el meu pare perquè conrei. Estic tant il·lusionada que conto els dies com si fós Reis.

A més tinc el millor soci, que és el meu avi. Quin fitxatge!! En els més de 80 anys que té no ha fet res més que conrear, ha dedicat la seva vida al camp i a mi em sembla que és tan interessant com la d´un mestre artesà. La seva feina em sembla del més sofisticadíssim. Ell és capaç de que la terra doni fruits, té cura de les plantes com un orfebre de la més fina joieria. I les fa crèxier, formoses, voluptuoses, carnoses. I elles responen amb unes mongetes, uns tomàquets, uns pebrots... carai! Sabrossíssims...

La de pagès és una feina que requereix constància i esforç, però també d´un do especial, d´una intuició màgica per saber reconèxier, per exemple, quan un vent porta pluja. És també una professió que requereix molta moltíssima paciència i saber resignar-se quan el clima t´aixafa la guitarra. Vés, no he vist mai ningú que després de ser derrotat per la providència hi torni i ho faci amb la mateixa fal·lera i il·lusió del primer dia. Ben be que s´ha de nèxier.

En fi, que tinc moltes ganes, el tros i un soci de primera divisió.

Declaració de bones intencions

Jo vull ser pagesa. Provinc d´una llarga (llarguíssima) saga de pagesos. I m´encanta formar part, com be deia Josep Pla, d´aquesta espècie antiquíssima en vies d´extinció que són els pagesos catalans. I sí, estem en vies d´extinció i la raó és clara i senzilla: som incapaços d´adaptar-nos al medi. Així, de la mateixa manera que van caure els dinosaures, caurem nosaltres, fets i deixats estar, que no acabem d´encaixar en aquest escenari global, de grans corporacions i grans cadenes de supermercats.

El cas és que, no se sap ben be com, encara n´hi ha uns quants que volten per aquí. Entre ells, el meu pare i el meu avi, que cada cop que els dic que jo el que vull és ser pagesa se´ls fa un nus a l´estòmac. Al principi, em miraven de reüll amb un mig somriure d´aquells que volen dir, “què li ha picat a aquesta?”. Després, ja no somreien i es miraven entre ells, aixecant les celles i alçant les espatlles, dient-se que tard o d´hora se´m passaria la fal·lera. Però en veure la meva insistència, ja espantats, m´han recomenat que ni se m´acudeixi deixar la feina en un despatx de Barcelona.

Però seguiexo donant la vara. L´altre dia, ja cansats d´escoltar la meva teoria de perquè l´agricultura és el futur d´aquest món de marques i marquetes en el que ja no sabem què dimonis mengem, van mirar-se l´un a l´altre i sense dir-se res (ells parlen poc, però s´entenen perfectament), van deliberar i van arribar a una solució.

Per no treure´m la il·lusió i per tal de que calli i me n´adoni de la duresa del treball del camp i de les tonteries que dic, se´ls ha ocorregut cedir-me un petit troç de terra per tal que m´hi entretingui. El meu avi s´ha compromés inclús a ajudar-me en la tasca i s´ha autodeclarat el meu soci. Els nostres plans són plantar 25 tomaqueres, 25 pebroteres, 25 esbargínies i 25 mongeteres. Ens hi posarem ara a l´abril. Seré pagesa. Pagesa de cap de setmana, això sí. Però tot és començar en aquesta vida.