El primer tomàquet

Un aconteixement de tal magnitud no podia passar pas desapercebut. Ja ha tret el cap el primer tomàquet i l´he aplaudit amb tant d´entusiasme com un gol del Barça al Real Madrid. De moment, és del tamany del meu dit gros i, segons estimacions del meu avi, podré clavar-li queixalada just després de Sant Joan.

Però no tot són flors i violes en el meu hort, que l´avi ja ha batejat com “el jardí”, per tan arreglat com està. Entre setmana el cuida com si en comptes de crèixer cebes, cogombres i carbassons, hi estiguéssim esperant delicades orquídies.

Tenim problemes.

El més greu és el que pateixen els enciams, o el que queda d´ells, i és la gana insaciable dels ocells. Les primeres fulletes tendres, que havien sortit, aixerides i confiades, obrint-se ben esteses per tal d´arreplegar tot el llum i la humitat, han desaparegut picotejades sense clemència. Només queden dues fileres de sis cors cada una, allí ajeguts, enfosats, espantats i atemorits, i amb aquest estat d´ànim no crec pas que siguin capaços de treure cap fulleta més, no fós cas. En fi, que ens em quedat sense enciams.

Ens em planejat tornar-ho a intentar i li he proposat al pare de tapar els enciams d´alguna manera per tal que aquests becs afamats no puguin arribar al verd tendre. I la meva sugerència l´ha fet somriure, perquè ha recordat com el seu avi (és a dir, el meu besavi, l´avi Pepito), se les va veure i desitjar amb uns ocellots obstinats que se li van menjar les cireres tot i haver-les cobert amb una xarxa. I és que l´avi Pepito va ser dels primers a Torrelles en tenir cirerers i clar, tres que em va plantar, tres que van quedar arrasats a l´instant pel paladar exquisit de les aus salvatges del Baix Llobregat. Ai carai. Va tirar-hi una red, una sobre cada cirerer, per tal de no deixar que els comensals s´ entaulessin còmodament sobre les branques. Però amb el que no contava el meu besavi és amb que se li colessin per sota la xarxa, que no arribava al terra, i continuessin tranquils amb la degustació.

Déu n´hi do amb els ocells, pitjor que els cargols.

L´altre problema, greu fins a cert punt, el tenim a les mongeteres i és el pulgó. El pulgó és realment fastigós. Ja ens havíem vist les cares quan havia intentat destruir les flors que tinc a la terrassa, però la situació dista de ser la mateixa. Fins ara, anava al garden i ruxava el roser amb un esprai que tant mata el pulgó com les formigues com les papallones dels geronis, i ves amb compte no et mati el gat. L´inconvenient de ruxar les mongeteres amb insecticida és que deixen de ser ecològiques. Li he preguntat al pare si algun científic suec amb consciència sostenible s´ha empescat algun remei eco per carregar-se el pulgó i salvar la planta. I el pare m´ha dit que sí, però que costa una barbaritat (uns 400 euros el litre!!) i que no val la pena per la vintena de mongeteres que l´avi i jo tenim enramades.

I ara tinc el dilema de si ruxar aquestes mongeteres que amb prou feina aixequen un pam de terra encara que així deixin de ser ecològiques, o deixar-les morir, retorçades sobre sí mateixes, ofegades per una mà negra de milers de bitxets negres d´un mil·límetre de llarg que corretegen neguitossos uns sobre els altres cruspint-se els brots, les fulles, les branques, la tija... Em sembla que acabaré ruxant, perquè després d´arrencar els cors intimidats i acollonits dels enciams, no em veig amb prou valor per desfer-me d´unes mongeteres que encara no han arribat ni a l´adolescència i que per no tenir no tenen ni una flor.

En definitiva, que en aquest hort que és un jardí, tot el que es belluga ja s´ha col·locat una de les puntes del tovalló al coll de la camisa. Self service.

Le déjuner sur l´herbe

Ja ha començat la temporada de les cireres. Bufa el llebeig, aixeca les fulles tremoroses i deixa al descobert perles enormes de rubí. Totes aquelles flors blanques que dibuixaven un paisatge nevat s´han convertit en una explosió de vermell intens, en un fruit petit, compacte, dur, sucós, dolç i un pèl àcid.

I si l´espectacle de la flor és millor contemplar-lo des de la distància, en busca d´una bona panoràmica de tota la vall enfarinada, pel de les cireres val la pena acostar-hi la cadira, per extaciar-se davant d´aquest roig turgent i intens, però sobre tot per estirar-hi la mà, clar. Tinc uns amics que no s´ho van voler perdre i els vaig fer pujar a Torrelles de Llobregat per fer un picnic sota els cirerers.

Carai, quin bon gust que té l´entrepà de pernil a l´ombra d´un d´aquests arbres de fullam generós mentre xerrem sobre el quadre que fem, tan despreocupats, ajeguts a la terra sobre esterilles i mantes, plens de pols, l´ampolla de l´aigua que s´escalfa, la llum difuminada que s´escola per entre un sostre ben tupit, els gossos que tot ho ensumen... No ens hagués destorbat ni una explosió nuclear a la vinya del costat.

Allí estàvem, sota els cireres, com dins d´una bombolla. Va ser un moment màgic: Le déjuner sur l´herbe, de Manet. Aquest era el quadre que buscàvem.

El pagès

Ja he recollit les primeres crítiques del blog. Diuen que hi poso massa filosofia, que s´esperaven tomàquets i enciams i es troben amb un rotllo sideral. Les crítiques són dels amics, clar. La família, aguanta amb el que hi ha (ves, la nena...). L´avi es desmarca i coincideix amb els amics i també diu que ho faig massa literari, que tot li sona grandiloqüent. (I què és el record sino la versió grandiloqüent d´un fet?)

Però deixa´l anar a l´avi. L´altre dia passejàvem entre els cirerers i ens trobem un grapat que estaven morts. “Quina llàstima”, dic jo. I respon: “Oh ves, tots ens hem de morir, no...? Això, al menys és el que diuen...” “Com, el què diuen? Que no és pas veritat?”, salto jo sorpresa per aquesta reflexió improvisada que m´ha engaltat i s´ha quedat tan ample. “Oh, no ho se pas jo. No m´he mort pas, encara... Què ho saps tu?”

I va seguir caminant entre el fullam dels cirerers com si allò no anés amb ell. Em va deixar petrificada. Suposo que una dosi tan bèstia de relativisme ve pel fet d´esperar pluja quan fa un sol espatarrant o de tenir fe en dies assoleiats quan no para de ploure, quan una pedregada et fa malver la feina de mesos, quan per més que un s´encomani a tots els sants i estigui de bones amb les deitats, un observa impertèrrit i resignat com en una tarda s´esfondra tant d´esforç i tanta il·lusió. Qui sap, doncs, res de res? En fi, que un savi sempre dubte de tot, fins i tot de la mort.

Què voleu, ser pagès, a diferència d´altres oficis, requereix una interpretació constant de la Natura i dels elements, seguir el seu cicle i estar preparat per fer front a qualsevol contratemps que t´ho engegi tot a dida. El que fa el pagès és ajustar la seva feina, que és conrear i collir, al temps i l´espai. I què som nosaltres sino temps i espai.

Tot és tot, que diuen els poetes. Només cal mirar. I això em fa venir al cap una altra frase boníssima del meu avi que diu que “qui mira, veu”. Explica que la meva àvia, quan anava a collir cireres, sempre estava pendent de si veuria alguna serp. Li feien una por que esgarrifava. “I les veia totes!”, diu l´avi. “Clar. Qui mira, veu. Jo no en veig mai cap”. És gran el meu avi... tan gran que no hi cap.

El roser

La Casa Vella té un roser enorme. És tan salvatge com ella. Ningú en té cura, ningú se´n preocupa, però cada any, per primavera, floreix esplendorós. Té unes branques llarguíssimes, que com ningú poda, s´estiren fins al camí, mandroses i curvades pel pes de fileres de pomposes explosions vermelles.

El conjunt és d´una voluptuositat bellíssima tal que li donaries una queixalada. És un regal sorpresa, que de tan inesperat i improvisat, encara t´enamora més. Però compte! Que no deixa de ser un roser amb espines, tan grosses com les roses. Amb l´avi hem lligat les branques perquè no pengin i no acabin esgarrinxant al pasejant capficat en l´infinit del camí.

Això sí, amb el primer alè de xafogor, les pinzellades de roig intens les trobarem escampades pel terra, les fulles començaran a arronçar-se cruixents i les branques hauran perdut aquesta flexibilitat de gimnasta. I ens n´oblidarem. Fins un dia que busquem una corda per ves a saber què i ens recordem de quan vem lligar aquell roser altiu i majestuós del que ja només queden cuatre branquetes amb un munt d´espines flonges que ja no punxen, que encara estaran lligades amb un llaç sense esma que ni a ell mateix es sosté.

I estic segura que d´aquí un any, quan vagi a engegar el motor per regar, passaré davant del roser i em tornaré a sorprendre i a maravellar del be de Déu de roses que cobreixen la paret gastada de la Casa Vella i la vesteixen i la maquillen amb naturalitat per una festa de primavera que es celebra un cop cada any, any rera any.

Començar

Diuen que començar és tenir mig camí fet.

Clar que també diuen que mai no s´ha de desitjar arribar i que s´ha de disfrutar sempre del camí...

… i penso en aquella màxima que ens diu que tan de bo no és compleixin mai els teus somnis...

… clar que també ho llegeixo en clau metafísica i recordo que tots els camins porten a Roma, sent Roma el centre del món i, com a tal, el seu fi. I què és si no la fi del món sino nosaltres mateixos. Així que, sabent que hem d´acabar al mateix lloc on em començat, més val que disfrutem de les vistes que ens presenten els paisatges del camí.

Aquests són tres moments del meu començar.

El temps perdut

Aquesta setmana he descobert que el meu hort té un enemic més perillós que els ruxats tempestuosos, les gelades matineres o el sol espatarrant que cau com plom i l´aplasta sense pietat. Són uns simpàtics animalons que treunen la banya quan plou, cargols llefiscosos que es tornen bojos per les fulles dels meus cogombres i les d´unes meloneres plantades a darrera hora. Ara ens haurem d´empescar com els fem veure que no són benvinguts en aquesta festa.

I mentre penso en com expulsar als cargols del seu banquet, he fet el que milers de persones més van decidir fer el diumenge 3 de maig per la tarda: anar a veure l´exposició de Joaquim Sorolla al MNAC. Si no fós perquè era el darrer dia hauria donat mitja volta i cap a casa. Mare de Déu quina gentada! Són els quadres que Sorolla va fer per la Hispanic Society of America a principis del segle XX i era el primer cop que es veien a Espanya.

Són pintures enormes on el pintor valencià explica què és Espanya i en retrata les peculiaritats dels seus habitants. El palmar d´Elx, els toros i les processons andaluses, un mercat extremeny, l´àrida Castella, un improvisat mercat del peix en un entorn que be podria ser l´Empordà, etc. La massa de visitants de diumenge a la tarda estava entusiasmada, no només perquè eren quadres de ràpida comprensió, sino també perquè en molts casos hi trobava llocs comuns.

Escoltava com els centenars de persones que m´envoltaven davant de cada quadre hi reconeixien paisatges, vestits, maneres de fer i activitats amb una mirada amb cert regust nostàlgic. Una de les àrees on era quasi bé impossible treure-hi el cap era la que recollia un conjunt de fotografies de l´època, sobre les que havia treballat Sorolla per fer aquests quadres. No era la relació de les imatges amb els quadres el que tenia al personal intrigadíssim i entretingudíssim, era el fet de veure unes imatges com les que un dia els van ensenyar el seus pares o els seus avis abans de deixar el camp per buscar fortuna a la ciutat.

Josep Pla deia que als pagesos els havien enganyat per abandonar les terres i servir de mà d´obra a la industria creixent a la ciutat i engreixar així les butxaques a la burgesia en nom del progrés i el benestar (queda clar el de qui). Les coses no han canviat tant. No se en quin moment vem perdre la realitat de vista i ens vem deixar seduir per promeses de felicitat a pagar en còmodes quotes, que ens tenen lligats a la pota de la cadira d´una oficina on cada dia hem de donar les gràcies per estar allí i no al carrer...

Al quadre Guipúscoa. Els bolos, al centre, com a protagonista total i absoluta, hi ha una jove camperola que somriu al pintor i sedueix a tota la humanitat. Si ella m´ho permetés, entraria en aquell quadre per no sortir-ne més.